l'evangeli obscur de jesucrist

  tot això passà l'any... bé, tan se val, perquè tot plegat és mentida, però li donarem un to èpic dient que és un any que déu nostrosenyor esborrà del calendari per vergonya i per rentar la imatge de la seva família. resulta que jesucrist estava atravessant per una d'aquelles èpoques de rebel.lia o de segona joventut típica d'aquells mascles de trenta-cinc a cinquanta anys recentment separats de la dona, i ja saben que aquestes fases afecten greument a la dignitat personal i a les de l'entorn. oju! que la culpa no fou seva, si no de maria magdalena, que era una bandarra de tres parells de...que cony, era un putot amb totes les lletres!!
  el cas és que jesucrist va baixar a la terra per muntar-se una festa descomunal amb dos companys que va conéixer a la facultat de dret, l'steven seagal i en chuck norris, dos males peces que no havien passat de primer curs i que havien dedicat el seu pas per la facultat a fotre mastegots als empollons i a beure cervesa a totes hores, i que actualment regentaven una granja d'estruços a vilobí d'onyar, massachussets.
  van arribar al capvespre a irak, volien gaudir dels favors de les mítiques putes de babilònia, però ja se sap que l'excés d'alcohol i la testosterona pels núvols són mals assessors del savoire faire necessari per tractar amb senyoretes que fumen i parlen de tu.
   els tres van entrar a un prostíbul etzibant puntades depeu a les portes, cridant com peixateres i ruixant amb don perignon a les joves meretrius (ja saben que els musulmans són de pell fina i l'alcoholels hi provoca greus irritacions), quan va aparèixer en sadam hussein, que en aquells moments exercia de madamme del bordell, el més luxós de tot bagdad, per demanar-los, molt amablement, que moderessin la seva actitud vers les prostitutes; però la providència va voler que el tap d'una empolla de xampany que destapava jesús li anés directe a la cara i li buides un ull. en sadam llençà un crit esfereidor, com de garrí degollat, i de sobte començaren a sortir homes armats amb kalashnikov de sota les pedres i les putes i van rodejar els tres amics. en chuck i l'steven, que eren amants de la brega i estaven curtits en mil batalles (no imaginen com arriben a ser de malparits els estruços), no es van arronsar i van començar a repartir mantecaos a ritme de swing islàmic fins que no va quedar un moro viu; cames i braços de meuques es barrejaven amb troncs desmembrats de guerrillers amb les armes hàbilment desades al recte.
   tot això no hauria anat més enllà d'un petit conflicte diplomàtic, fàcilment solucionable amb un partit benèfic entre estrelles retirades del món del futbol i de la faràndula, si no fos perquè en jesucrist, que portava un pedal de proporcions bíbliques, vomità sobre una còpia del corà del segle xv. es poden imaginar que a alà no li va fer puta gràcia. va muntar un cristu de tres parells de nassos, va fer ploure durant tres mesos seguits sobre el vaticà, amb calamarsa de la mida d'un puny. durant aquest diluvi van morir vint-i-set papes, dos-cents quaranta-nou bisbes i un català que estava allà de vacances.
   déu pare va haver de demanar infinitat de favors per aplacar l'ira del seu homòleg musulmà, però finalment van signar un tractat de pau on el més rellevant era el càstig a l'ostracisme etern per chuck norris i steven seagal i la prohibició d'entrada als prostíbuls de més enllà d'estambul a jesucrist

quan algú com jo troba un petit tresor

avui tot fent neteja he trobat una novel.la manuscrita d'en felip k. polla, un dels mestres de la ciència ficció i pare d'obres tan importants com: somnien els cogombres amb peladors elèctrics?, els cogombres que vingueren de l'espai i la trilogia ciber-cogombren. vaig consultar amb el meu avi, que era gran amic seu, i em va dir que aquesta era la seva darrera obra, però que no havia vist la llum ja que en felip k. polla morí de sífilis, que li va passar una puta vietnamita, just abans de portar- la a l'editor.
mentre el meu avi i jo solucionem uns assumptes legals per apoderar-nos dels drets de l'obra us transcriuré la introducció de la novel.la:

  any 2079, després de cinquanta anys de penúries, on milions de persones han fet el salt a l'infern, on els casquets polars s'han fos i mig món s'ha enfonsat sota el mar, on els recursos escassegen i els que controlen el "cotarru" són folls i malvats; els països catalans s'han escindit de la península a base de dinamita i molta sang vessada, i ara vaguen a la deriva pel que abans era el mar mediterrani. 

  el seu president, joseph montylll, meitat home, meitat androide, vetlla per la supervivència del seu poble amb la moderació del seu avantpassat, però amb mà ferma (el país valencià fou bombardejat amb napalm i esborrat del mapa a la velocitat del llamp en no voler adherir-se al tractat separatista català, això si, no van patir, en montylll és implacable pero benevolent).

  nova catalunya, però, no es zona segura: a part dels feixistes i els botiflers per control remot que viuen amagats entre la població autòctona, les hordes carpetovetòniques s'acosten a bord de dofins i llobarros modificats genèticament buscant brega i uns bolets que creixen a l'alta ribagorda, que mitjançant màgia negra i bla bla bla poden fer tornar els temps d'esplendor al imperio español, donde nunca se pone el sol...

bé, fins aquí he pogut transcriure, en felip k. polla explicava grans històries, però tenia la caligrafia d'un metge... d'un metge manc i amb problemes psicomotrius.
ah la novel.la no té nom, s'accepten suggeriments. jo mentre seguiré treballant per enriquir-me gràcies a la feina dels morts

distopies garríniques I

aprofitant que l'altre dia vaig assistir a una brutal actuació musical al de barri gràcia, us explicaré un moment clau de la història de catalunya i d'espanya. es probable que no la conegueu perquè tot plegat succeix l'any 2015.

tot començà en una reunió d'intelectuals televisada, en aquells temps les reunions d'intelectuals havien escombrat els “realities” de les graelles televisives i s'exhibien en prime-time, ja era tard, però, i els tertulians havien begut força, quan en josmar, que tenia una càrrec força rellevant dins l'acadèmia de la llengua, digué allò de “el socio del español es macho como yo” amb una mofa socarrant i farcint-ho amb molta ploma. clar, allò tenia un share proper al 40% i es va difondre com l'antrax quan bufa la tramontana; ja es poden imaginar que als afeccionats de l'equip perico, l'únic capdavanter que hi havia en aquells moments a catalunya, no els va fer puta gràcia.

van agafar una emprenyada de tal magnitud que es van iniciar en el noble art del genocidi i van focalitzar la seva ira amb el col.lectiu gltb de barcelona, a més dels coixos de cama esquerre i a les parelles d'avis propietaris d'agapornis.

va ser com una guerra civil, bé de fet va ser una cruel matança totalment gratuïta. imaginin tot de socis amb estúpids barrets i bufandes blanc i blaves, armats amb subfusells automàtics arrassant els clubs d'ambient de l'eixample i d'altres desequilibrats amb samarretes que fan apologia del vermut, cosint a ganivetades a joves marietes en mig de la via pública, davant de la mirada impassible dels joves heterosexuals blancs que quedaven (els psicòpates pericos també es van carregar uns quants negres, posats a fer, deurien pensar).

la població de la ciutat comtal es va reduir a tres-centes mil persones. els afeccionats de l'espanyol vaguejaven entre el caos i la destrucció, fotent algun tret a qui els resultava sospitòs d'ésser marica, caminaven embadalits i somreien amb aquella ganyota pròpia dels que són sabedors d'haver fet la feina ben feta , i dels subnormals.

i aquest moment d'abaixar la guàrdia, fruit de l'èxtasi, és el que van aprofitar els turcs, que s'amagaven en galeres rere l'hotel vela, per envair, primer barcelona i després la península sencera.