petita mostra de la grandesa de l'home

   mira per on, avui m'he llevat d'hora i amb un rampell de cargol (sortir del cau un cop allunyada la pluja a veure que em puc endur a la boca) he anat a fer un passeig. podria haver-me acostat a la platja a prendre el sol, idea inicial,però m'he decantat pel caliu del gòtic i el raval; hi ha més ambient, malgrat que putes, camells i ionquis dormin de dia.

   pujava per la rambla mantenint una conversa distesa amb el meu jo interior (haurieu de saber que la majoria de psiquiatres recomanen mantenir diàlegs oberts amb un mateix)em preguntava pel carrer hospital, per què m'agradava? doncs m'agrada perquè als hospitals hi mor molta gent, punt. fins aquí la sensibilitat cafre i roi del meu jo intern, no hi puc fer més. però he volgut aprofundir un xic en la meva escala de valors. com em pot agradar si es un carrer estret i pudent? i a més alberga la massana, focus d'infeccions, de visions distorsionades de la realitat i de futurs maleantes, tot presuntament, eh.

   doncs quan entrava a aquest carrer, un camió també es disposava a fer-ho, amb poca traça, embussant el transit i formant una cua de diversos vehicles. el cotxe que el seguia, amparant-se en els seus drets constitucionals, ha fet sonar el claxon amb vehemencia, com si colpejant molt fort la botzina, crees una ona sonora que desintegrés tot el que es trobés davant seu. us he dit que era un taxista?

   l'acompanyant del conductor del camió, que es trobava a peu de carrer mesurant distancies, s'ha adreçat al taxista amb grans dosis de talant diplomàtic:
  
   -QUE PITAS!!! QUE COÑO PITAS!!!! NO VES QUE QUIERE APARCAR!!!!!

   quan m'he girat per observar la resposta, el conductor del taxi ja era fora del cotxe, bufant-se darrere la porta, esperant un insult per poder resoldre el conflicte com persones assenyades, és a dir, a cops de puny.

   no he pogut contenir un somriure de felicitat, de cop sabia per què m'agradava el carrer hospital, i per extensió tota barcelona, per la seva gent!!

   com deia aquell boig que sortia a un anunci de refrescs: el ser humano es extraordinario

papa jo vull ser torero

papa jo vull ser torero
  papa jo vull matar toros

papa jo vull saltar ruedos
ai papa jo vull ser torero...

   això cantava l'albert pla fa un fotimé d'anys, quan encara no tenia pèls als ous, el meu ús de raó era limitat i la meva voluntat era mal.leable com la plastilina.

   durant aquella època, passava molt de temps amb els meus avis, gent d'extremadura i afeccionada a les corrides (de toros) dissabte a la tarde per la tele. així, influenciable que era, vaig fer de la tauromàquia el meu primer objectiu professional, fins i tot la meva àvia em va fer un capote que encara deu romandre per casa. què? no em jutgeu encara, poseu-vos a la pell d'un marrec veient aquell brau de mitja tona, negre lluent, amb aquelles banyes intimidatòries, amb aquells collons com punys enganxats al cul, segregant testosterona bovina, etzibant-li cornades al home aquell del pal, vestit com un subnormal i que munta un cavall amb els ulls enbenats. l'únic que em passava pel cap era el toro és dolent, ha de morir.

   els temps han canviat, però, com cantava en dylan, ja no desitjo matar toros, ara em sedueix més la sociopatia, i torejar, només torejo cotxes quan vaig molt borratxo. malgrat això, no vull entrar en el debat de toros si, toros no, ja tenim prou intelectuals a casa opinant sobre el tema, defensant aferrissadament la seva posició i cobrant per fer-ho.

   el fet és que avui he vist al periòdico aquesta foto esgarrifosa on un brau li fa un piercing ocular a un torero

   el primer que he pensat és que el pobre desrgaciat no podrà anar al cine a veure pel.lícules en 3d. immediatament m'ha vingut al cap allò tan castís de manolete, si no sabes torear pa que te metes, m'he empapat d'un sentiment de fótet xaval, si portessis una granja de cargols això no t'hauria passat.

   però quan déu tanca una porta obre una finestra. ara que els matadores catalans hauran d'exiliar-se per seguir exercint, o bé rehabilitar-se per ser éssers útils per a la societat, el xicot aquest pot anar explicant les seves misèries i penúries, a la imatge de les reunions d'alcohòlics anònims, no?

   això si s'en surt, és clar. què preferiu, un capullo mort, o un de tullit de per vida?

   vull fer una petita reflexió sobre una cita que apareix al meu llibre de capçalera, la bíblia de ronald mc donald: no desitjaràs la mort d'altres persones. fixeu-vos que no diu res dels toreros

que és que el toro va arrancar-li
els collons d'una cornada

la gènesi (i III): el desenllaç

corren malos tiempos para la alianza, luke pollawalker se ha vuelto de la acera de enfrente, leia ha tenido un hijo negro y se ha descubierto que yodar era un monigote de carton piedra...eh, perdó, estava escrivint un guió original per un amic que vol fer la pel.lícula definitiva, on estavem? ah si, amb la merda aquesta de l'origen del garrí, que el filldeputa del "escriptor" ha separat en tres capítols, ui si quina tensió, quins nervis, mig món pendent de la resolució del conflicte, anda vete a tu pueblo, vagu de merda...

   el meu substitut en el paper de fill de ric i jo sortíem del tanatori per agafar el seu boxster i anar volant al poblenou a aclarir la situació m/paterno filial, m'explicava que ell també sospitava dels seus gens quan un pizzero que arribava tard a una entrega se l'emportà pel davant i el deixà estés a terra, mort a l'acte. com a mínim no l'han de dur gaire lluny, vaig pensar. li vaig agafar les claus del cotxe i vaig anar a veure els pares...ja ho sé, no és gaire ètic conduir si no tens carnet, però en aquells moments no em regia per la lògica, a més l'oportunitat de portar un porsche no es presenta cada dia.

   pensava en tot el que m'havia perdut, fer equitació com activitat no lectiva, anar de safari a l'àfrica a caçar negrets a l'estiu, un cotxàs a la porta en fer els divuit, bé com a mínim el tema del vehicle el tenia solucionat

   -incís. he de dir que en cap moment em va passar pel cap que el meu pare biològic era mort, ni el que podia significar-

   vaig trobar a mons pares fent un vermut al tio che i els hi vaig vomitar més o menys el que he anat relatant fins ara, mon pare no va poder suportar la meva "verborrea" i m'explicà que ell sabia des del principi que m'havien intercanviat després del part, però que ma mare no notà la diferència, fruit de la morfina que li van administrar ja que el fill original gastava un cap com un moai, i em va agafar molt d'afecte des del primer moment que em tingué en braços, ho se, sóc adorable.

   el fet que ma mare expliqués el meu neixament d'aquella manera es deu a una baixada de sucre durant una pausa publicitària de dallas, que casualment va associar amb el part, segons mon pare.

   quan vaig preguntar-li per què havia mantingut aquella estafa, van sortir a la llum les seves arrels jueves i argumentà que tenia la creença que el fill d'un empresari d'èxit ha de tenir el gen de fer calers a l'adn.

   em va semblar bona resposta, tendra i innocent, vaig recordar moments de la infantesa, anar a matar rates a la desembocadura del besós, aquell estiu de camping a la costa brava on vaig aprendre a usar les meduses per crear-me fama de mal parit. en el fons no havia viscut malament, m'havien estimat i cuidat com si fos un d'ells

   el meu problema era haver pensat sempre en el passat i no en el futur. vaig decidir eliminar tot el que em lligava a la meva família biològica, incloent les proves que m'haurien donat l'herència i vaig començar a construir una nova vida, basada en la meva renovada família des dels fonaments.

   fi

   epíleg: lògicament, mons pares em van fotre fora de casa als deu minuts per gilipolles. moraletja?? no remeneu mai els draps bruts de la família i viviu plàcidament en la ignorància

la gènesi (II): la recerca

en anteriors capítols...
...després de descobrir que el relat sobre el seu origen era incert, el nostre adorable amic garrí inicia un llarg i dur camí buscant les respostes que el portin a la veritat que els seus progenitors li han amagat durant tants anys...
ho aconseguirà??? 
música tensa i cortinilla d'estrelletes

   després d'anys de recerca, milers d'euros gastats i centenars de proves d'adn il.legals, vaig trobar una fotografia a les necrològiques de la vanguardia d'un ex-senyor molt carregat de cognoms que guardava una gran aparença amb un servidor. em vaig posar els meus calçotets de lligar, la meva samarreta de nirvana i vaig anar cagant llets cap el tanatori de sant gervasi, on s'oferia una missa en el seu honor.no sé ben bé per què hi vaig anar, ja que tot i tenir un sisè sentit força espavilat, la meva lògica deductiva tendia a zero; potser per veure com seria jo dins un taut, no ho sé.
   mentre anava cap allà amb el 60, vaig llegir-me detingudament l'esquela, resulta que el cadàver era un marquès vidu de pedralbes amb més calers que mosques hi ha a un camp de refugiats. interessant.
   la meva arribada al tanatori no es pot considerar triomfal, no vaig arribar a veure el mort i quan vaig fer acte de presencia a la capella on se celebrava la cerimònia, embadalit per l'aspecte d'anar a veure la iaia en diumenge dels presents, vaig ensopegar amb un gerro que en esberlar-se en mil pedaços va trencar l'harmonia del moment, tothom es va girar i em van llençar unes mirades d'odi pur que vaig esquivar per ben poc, per sort la figura del mossén i el crist clavat a la creu van aplacar l'ira que es respirava a l'ambient. la missa fou avorrida de collons, fins al punt de clapar-me dos cops, un amb roncs inclosos, que em van despertar just en el moment en què parlava el fill del milionari, el fill!! el filldeputa era...era calb com mon pare, guardava la bellesa helènica de ma mare i al coll...al coll tenia la marca de neixament en forma de polla típica dels bonamusa!! ja ho entenia, ens havien canviat al néixer!! semblava més gran que jo, però tothom sap que els joves adinerats fan l'aparença de ser més adults que la resta. no hi havia dubte, aquest malparit desgarbat era el fill de mon pare, bé, el que em feia de pare però que realment no ho era, m'entenen, no?
    havia de parlar amb ell. en acabar la cerimònia em vaig acostar, havent tombat a dos familiars llunyans amb cops mortals de karate previament, per marcar terreny i distàncies. no em va costar gaire convencer-lo del que debia haver passat a la sala de parts i el vaig convidar a retrobar-se amb els seus pares biològics.

    la realitat era una altra, jo volia venjança!!!!
    de fet no tenia ganes de venjar-me, però em picava la curiositat i volia veure si podia gratar quelcom de l'herència.....

i en el proper episodi, la resolució de la gènesi garrinesca..........o no

la gènesi (I): origen d'un garrí

déu creà l'univers en sis dies, inventà el mètode ikea

plató

   aprofitant el to bíblic de les darreres publicacions i que ja anem agafant confiança, us parlaré de la meva gènesi, el meu neixament. no espereu relats eròtics sobre la meva concepció ni mites com que vaig ser engendrat al cim del canigó, en mig d'una tempesta de neu, durant un bombardeig i amb música de john williams de fons; anirem directament al meu part.
   fou el matí del vint de febrer de mil nou-cents vuitanta-quatre, any maleït per la ploma del destí, a l'hospital de sant pau, a l'hora de la coca-cola light, ma mare mirava per la finestra de l'habiació i en veure aquell repartidor amb tors d'adonis descarregar caixes de refresc d'una pegaso de l'època, patí una força contracció que va suposar la meva arribada al món, la cosa més bonica que havia aparegut mai sobre la terra, punt. fins aquí el relat de la meva senyora mare.
   però jo, que tinc un sisè sentit molt desenvolupat, diguem sisè sentit, diguem amic invisible, en robert, de gran perspicàcia; sé amb certesa que l'homoerotisme relacionat a la coca-cola light no apareguè fins anys més tard. per tant el relat familiar del meu origen es basa en una farsa amb totes les de la llei.
   i què va impulsar als meus pares a mentir-me en un assumpte tan delicat? fa uns anys vaig dedicar-m'hi de pet a investigar-ho, vaig abandonar la universitat, vaig deixar la xicota de tota la vida, em vaig anar desfent de les meves amistats i vaig contractar un detectiu, disfressat de psicòleg argumentant greus problemes emocionals, a qui veia un cop per setmana perquè m'ajudés a descobrir la veritat sobre la meva existència...

continuarà...

vigileu amb la gent gran

avui és d'aquells dies que malgrat tenir la ment tèrbola i el cos encarcarat, puc posar-me a cagar perles en qualsevol moment. això m'obliga a estar doblement alerta: primer, de tota la cort de pispaires i pidolaires que segueixen els meus moviments com patètics fanàtics d'un jesucrist postmodern. segon, de les ments malvades que pretenen desequilibrar el meu delicat estat psíquic.
del primer grup, el millor que puc esperar és que es prenguin massa a la valenta això de les perles i s'estomaquin entre ells fins a quedar reduïts a una escudella d'ossos, sang i budells servits sobre terra de gres [precaución! puede contener trazas de masa encefálica y cacahuetes], el major perill que corro és que em salti una gota de sang a l'ull i em quedi cec. això seria una gran contrarietat ja que actualment pateixo un atac de sordmudesa aguda i tot plegat minvaria força les meves capacitats cognitives.
el segon grup és més perillós: sota l'aparença d'amables velletes i no tant amables marqueses de l'eixample (algun dia faré una dissertació sobre aquesta tribu urbana) s'amaga un excèrcit de fills de mala mare sense escrúpols, ensinistrats en les tècniques més modernes de sugestió, tortura psicològica i macramé aplicat a la seguretat nacional; que sota innocents qüestions sobre les necessitats hidrolumíniques de les seves plantes i incessants demandes de rebaixa de preus, dinamiten la moral del desgraciat venedor, en aquest cas jo, i deixen el còrte cerebral nu i llest per ser explorat i manipulat al seu antotj. normalment m'importaria una merda que em llegissin la ment ja que només trobarien pits, conys i paraules grolleres, però avui és diferent: tota la boira neural que m'acompanya és producte d'una eterna reunió que vam mantenir ahir al vespre els companys de la "lliga universitària per la solució de problemes a escala mundial", on vam traçar les directrius definitives per salvar l'economia global i erradicar la sida tot a l'hora; ho sé, sona molt feixuc tot plegat, podria haver format part de l'equip de volei femení, però no em donaven tants crèdits de lliure elecció.
ja no sé que us anava a dir, m'he pres tres gintònics per passar la ressaca d'ahir (em vaig fotre disset, com us penseu si no que suportaria aquella colla de ressabiats idealistes amb carmanyola i dessuadores d'skatala?), el fet és que la història aquesta de les mercenàries de la ment és una puta patranya, o no, no tinc ni puta idea. així que deixo la responsabilitat de redactar el futur de la humanitat a les vostres mans
vaig a fe un xarrup de benzina a veure si em marxa el mal de cap, i recordeu, no us fieu mai d'una velleta que us somriu o que us demani ajuda a l'hora de creuar el carrer

movistar, hem de parlar

aquesta es la fórmula universal que hom i don diu a la parella quan vol donar per finiquitada la relació que hi ha entre ambdós, si o si, no hi ha volta de full.
doncs avui el sr movistarm a través d'un desganat depenent vigorèxic, ha ferit els meus sentiments. em disposava a canviar el meu arcaic mòbil a vapor de targeta per un smartphone de la òstia amb catéter i via per poder estar endollat permanentment a la xarxa i així convertir-me en un zombi de les ones cibernètiques. També he de dir que sóc una persona que tem els canvis i que després de barrinar durant molt de temps, m'he armat de valor i he decidit fer el gran pas, fins i tot m'he posat roba elegant; bé, no, però com a mínim m'he canviat de muda.
quan la depenenta musculosa m'ensenyava el catàleg amb una desídia pròpia d'un condemnat a mort, he preguntat pels preus dels telèfons, sospitosament més cars que els que havia vist a internet, en un acte d'estratègia paramilitar de consum. -te sale más caro pasarte de tarjeta a contrato que hacerte un número nuevo – he quedat horroritzat i amb un filet de veu he dit que ja m'ho pensaria i he abandonat l'establiment.
què collons significa que em surt més car passar-me de targeta a contracte que fer-me un número nou??!!!! porto més de dotze anys amb vosaltres, no us diu res la paraula fidelitat???!!! fa més de dotze anys que tinc el mateix número, no concebo una vida sense aquestes xifres; un sis, un quatre i un set repetits en una suggerent dança de nou dígits. Porto més temps amb ell que el que he estat i estaré amb parella, ha sobreviscut a pèrdues, robatoris, caigudes contra la paret, nits de bogeria, depressions, viatges còsmics, em defineix...bé, potser no tant, però si m'haguessin de numerar seria el 646 etcètera.
en fi, mentre intento recompondre les peces de la meva malmesa ànima a base de suc de pinya i refregit de migdiada a la ràdio, només puc dir: sr movistar, ha signat la sentència de la nostra relació

bones nits amics meus tots

benvinguts al racó del garrí dèspota, un lloc de lliure accés i lliure pensament on aniré públicant els meus pensaments, sentiments, opinions i més excrecions amb una periodicitat beatífica i orgànica, és a dir quan em surti dels sants collons.
tot i que sembli mentida, no a tothom li agraden els porcs ni les seves costums, així que puc arribar a entendre que no a tothom li agradrà o li semblarà bé el que escric aquí, sou lliures d'expressar la vostra opinió i d'insultar, gratuïtament o amb raó.
ah, aquest és un espai xarnegu, tan puc escriure en català, com en castellà o cirílic, així que no toqueu els collons amb el tema de l'idioma.
i recordeu:

la venjança és un plat
que se serveix en una gran safata de disseny


reescalfada al microones
i amb abundant varietat
de mísera guarnició


tot coronat amb una reducció de vinagre
de módena