ALERTA!!! ha arribat una carta a la redacció del racó del garrí dèspota, pel seu contingut el remitent demana que el mantinguem a l'anonimat... bé direm que és Xavi F. R. o X. Fernàndez Roig de Terrassa, d'una empresa relacionada amb la venda de material elèctric, però no direm quina.
com no hem pogut contrastar la veracitat del contingut, però ens ha agradat l'estil, la transcriurem tal qual, això si, amb presumpció de veritat i d'innocència.
hi ha gent que téun gra de pus al cul, hi ha gent que té morenes, hi ha gent que pateix càncer, hi ha gent que té sida, d'altre sífilis i d'altre que li senta malament menstruar; jo no tinc cap problema d'aquests, el meu però és que a la meva vida hi ha un informàtic.
no compleix el perfil de jovincell desubicat i desgarbat, amb ulleres de vidre gruixut, samarretes amb acudits sobre el codi binari i greus, molt greus problemes per aconseguir sexe. aquest no té problemes per sucar el melindro, sempre que hi hagi billets pel mig. correspon al típic home adult que estudià informàtica quan els ordinadors es deien computadores i empraven vàlvules enlloc de microprocessadors, i clar, els seus coneixements estan obsolets, i ell ho sap i suposo que el seu cap també, però clar, fotre fora de l'empresa a un tros de soca que ha arrelat deu costar calers.
clar que el jefe no és un paperina i no mantindrà un sou gratuïtament, per tant li ha assignat altres feines. d'entre les tasques submergides que exerceix hi ha la de xivato i espia, la de pensador, la d'intelectual, la de diplomàtic i la d'infermer, què? quan apareix més tard de les cinc de la tarda, el seu alè és capaç de curar ferides.
de les seves tasques, la que més atempta contra la dignitat de l'individu és sens dubte la d'espia-xivato. no els hi tinc gaire apreci als ffillsdeputa d'aquesta calanya, de fet a l'escola els xerraven més del compte els hi grapavem un cartellet a la llengua on indicava la seva condició de delator. doncs aquest personatge té càmeres repartides arreu, de fet en tinc una just a sobre, no us extranyi que en aquest moment es trobi al seu despatx, a fosques, amb els pantalons baixats, amb una corda al coll (carradine style) pelantsela psicopàticament m'entra m'observa escrivint aquestes línies.
en fi, amb el que li agraden les dones que beuen whiskey i et tiren el fum a la cara, existeix la possibilitat que acabi tenint alguna de les coses que he anomenat al principi.
deixarem que la natura segueixi el seu curs...
què, com se us ha quedat el cos?? interessant, eh? Xavier, quan et despedeixin de la feina has de saber que el garrí t'espera amb les portes i les potes obertes.
i vosaltres, estimeu mentre us quedi esperança i compreu productes de la terra
miércoles, 23 de noviembre de 2011
viernes, 18 de noviembre de 2011
A QUE ESPEREM??!!!!!
jo que sempre he fugit de les etiquetes identitàries; que sempre m'ha suat la minga el nacionalisme; que he defensat a capa i espada el xarneguisme com una forma d'entendre la vida; que sempre m'he considerat igual que un andalús o extremeny, per molt ganduls que siguin (jo tampoc visc arrelat a la cultura de l'esforç, la sang de mèrida que corre per les meves venes deu tenir alguna cosa a dir); que sempre he pensat que el que necessiten els indepes pesats que surten entre concert i concert a llegir un manifest transnuitat és una bona lavativa de nitroglicerina; que sempre he pensat que esquerra republicana és com una gran casa de putes amb bigoti; jo que vaig saltar amb el gol d'iniesta a la final del mundiSTOP...tampoc ens passem, no cal faltar a la veritat. jo que sempre m'he considerat un ciutadà del món, malgrat no haver anat més enllà de porqueres; doncs jo, des de fa uns mesos, tinc l'estelada penjada al balcó, onejant entre farigoles, romanís i un cactus.
per què? això és el que té menys importància: atac constant del sector caspa-feixistoide de madrit i rodalies, expoli fiscal, despreci dels costums i la cultura catalana (tot i que algun dia haurem de parlar del pop-rock català, i posar els punts sobre les is)...pollades!!! indepenència perquè si!! perquè ens surt de la punta del flabiol, com si haguèssim de justificar-nos!! només faltaria...
siguem pragmàtics i analitzem el com. penseu que per assolir de la nostra terra un estat independent haurem de vessar ingents quantitats de sang i budells i deixar moltes víctimes pel camí, perquè vegin que anem en sèriu. També haurem de fer una petita neteja ètnico-social dins les nostres files, perquè desenganyem-nos, hi ha molt de capullo oriund d'aquestes terres, el típic català ensumamerda, de perfil democristià, llepafils i cagadubtes; fàcilment reconeixible en un restaurant perque passa hores amb la carta a la mà fent càlculs de la combinació més econòmica mentre discuteix amb la parenta. tots aquests cop al clatell i a enriquir el subsòl patri.
penseu que després haurem d'assegurar les fronteres i la rereguarda mitjançant tècniques suggestives i intimidatòries de primer ordre, exemple: mines antitancs a l'entrada de l'A2 a fraga, botiflers penjats a l'AP7 a ulldecona com feien amb els pirates, i a la frontera francesa podem enviar al guardiola, que amb aquell savoir faire, convenceria als gavatxos de les inconveniències d'envair-nos. a més, amb els caiguts per la llibertat de la terra, a mode d'homenatge i eina dissuassòria, podríem dissecar-los i repartir-los pels llindars del país, amb mirada inquisidora i assenyalant a mode de gran hermano, amb un cartell que digui: "le advierto, està usted entrando en catalunya, lo hace bajo su responsabilidad, cuidado con lo que hace, le estamos vigilando".
si pensen que arribem a aquests nivells de bogeria, tard o d'hora, acabaran deixant-nos en pau.
de fet, el cactus que hi ha al costat de l'estelada seria un bon model de la catalunya que necessitem, país petit però autosuficient, quasi immortal i amb unes defenses que pobre del que gosi tocar-nos la polla
per què? això és el que té menys importància: atac constant del sector caspa-feixistoide de madrit i rodalies, expoli fiscal, despreci dels costums i la cultura catalana (tot i que algun dia haurem de parlar del pop-rock català, i posar els punts sobre les is)...pollades!!! indepenència perquè si!! perquè ens surt de la punta del flabiol, com si haguèssim de justificar-nos!! només faltaria...
siguem pragmàtics i analitzem el com. penseu que per assolir de la nostra terra un estat independent haurem de vessar ingents quantitats de sang i budells i deixar moltes víctimes pel camí, perquè vegin que anem en sèriu. També haurem de fer una petita neteja ètnico-social dins les nostres files, perquè desenganyem-nos, hi ha molt de capullo oriund d'aquestes terres, el típic català ensumamerda, de perfil democristià, llepafils i cagadubtes; fàcilment reconeixible en un restaurant perque passa hores amb la carta a la mà fent càlculs de la combinació més econòmica mentre discuteix amb la parenta. tots aquests cop al clatell i a enriquir el subsòl patri.
penseu que després haurem d'assegurar les fronteres i la rereguarda mitjançant tècniques suggestives i intimidatòries de primer ordre, exemple: mines antitancs a l'entrada de l'A2 a fraga, botiflers penjats a l'AP7 a ulldecona com feien amb els pirates, i a la frontera francesa podem enviar al guardiola, que amb aquell savoir faire, convenceria als gavatxos de les inconveniències d'envair-nos. a més, amb els caiguts per la llibertat de la terra, a mode d'homenatge i eina dissuassòria, podríem dissecar-los i repartir-los pels llindars del país, amb mirada inquisidora i assenyalant a mode de gran hermano, amb un cartell que digui: "le advierto, està usted entrando en catalunya, lo hace bajo su responsabilidad, cuidado con lo que hace, le estamos vigilando".
si pensen que arribem a aquests nivells de bogeria, tard o d'hora, acabaran deixant-nos en pau.
de fet, el cactus que hi ha al costat de l'estelada seria un bon model de la catalunya que necessitem, país petit però autosuficient, quasi immortal i amb unes defenses que pobre del que gosi tocar-nos la polla
jueves, 17 de noviembre de 2011
retallades
us penseu que tot començà el quinze de juny davant del parc de la ciutadella, oi?
- no als nous pressupostos!!! no a les retallades!!!! Puig filldeputa!!!!!
no amics, les retallades començaren molt abans, sobretot en educació. no l'educació que ensenyen a l'escola, aquesta fa dècades que va caducar, em refereixo a l'educació que s'ensenya a casa. allò que diuen els papes de deixar seure a les iaies i a les prenyades al metro, als que van amb la cama enguixada ja és més subjectiu, si has fotut la pota, carrega amb les conseqüències...
qui no s'ha trobat amb la típica meuca burgesa estirada (en tots els sentits, figurat, literal i mèdic) amb vint-i-cinc bosses a les mans caminant com si fos el charlton heston a el último hombre sobre la tierra? la veus venir però saps que el viatge que t'enduràs és inevitable, et retorces per esquivar-la, però tot i així t'endús un cop a la cuixa, un "calmante", amb la bossa que conté les botes de putot que pesen mitja tona. malgrat tot et gires com buscant una resolució amistosa del conflicte i et trobes una mirada displicent que diu "haberte apartado gusano" (aquesta gent pensa en la llengua de l'imperi, els catalans no fem això...no que va!!)
va anem a situacions presumptament reals. dibuixem la imatge d'un jove i amable caixer en una botiga de...posem de flors, que en principi estan per fer feliç a la gent (excepte els morts i els alèrgics) rebent clients:
- hola bona tarda, que li he de cobrar?
el client tira sobre el mostrador un paperet amb una xifra en euros
- doncs seran x euros siusplau
el client tira una targeta de crèdit sobre el mostrador
- seria tan amable de mostrar-me el dni, siusplau?
- va con pin (grunyint)
(aquí obviem el fet que sempre és necessària una documentació per pagar amb targeta per evitar confrontacions)
- em pot posar el pin siusplau?
- grrrrmmffff
- gràcies, aquí té, bona tarda
silenci.....
bé crec que no calen conclusions, podem demanar el cel i la terra, però si costa tant dir bon dia o bona tarda o donar les gràcies, és que alguna cosa a part del sistema no va bé.
A MES AQUESTS CLIENTS FILLSDEPUTA NO EM PERMETEN FER LA COLETILLA DE: GRÀCIES A BASTÉ !!!! (de @perezesquerdo a @lasegonahora)
- no als nous pressupostos!!! no a les retallades!!!! Puig filldeputa!!!!!
no amics, les retallades començaren molt abans, sobretot en educació. no l'educació que ensenyen a l'escola, aquesta fa dècades que va caducar, em refereixo a l'educació que s'ensenya a casa. allò que diuen els papes de deixar seure a les iaies i a les prenyades al metro, als que van amb la cama enguixada ja és més subjectiu, si has fotut la pota, carrega amb les conseqüències...
qui no s'ha trobat amb la típica meuca burgesa estirada (en tots els sentits, figurat, literal i mèdic) amb vint-i-cinc bosses a les mans caminant com si fos el charlton heston a el último hombre sobre la tierra? la veus venir però saps que el viatge que t'enduràs és inevitable, et retorces per esquivar-la, però tot i així t'endús un cop a la cuixa, un "calmante", amb la bossa que conté les botes de putot que pesen mitja tona. malgrat tot et gires com buscant una resolució amistosa del conflicte i et trobes una mirada displicent que diu "haberte apartado gusano" (aquesta gent pensa en la llengua de l'imperi, els catalans no fem això...no que va!!)
va anem a situacions presumptament reals. dibuixem la imatge d'un jove i amable caixer en una botiga de...posem de flors, que en principi estan per fer feliç a la gent (excepte els morts i els alèrgics) rebent clients:
- hola bona tarda, que li he de cobrar?
el client tira sobre el mostrador un paperet amb una xifra en euros
- doncs seran x euros siusplau
el client tira una targeta de crèdit sobre el mostrador
- seria tan amable de mostrar-me el dni, siusplau?
- va con pin (grunyint)
(aquí obviem el fet que sempre és necessària una documentació per pagar amb targeta per evitar confrontacions)
- em pot posar el pin siusplau?
- grrrrmmffff
- gràcies, aquí té, bona tarda
silenci.....
bé crec que no calen conclusions, podem demanar el cel i la terra, però si costa tant dir bon dia o bona tarda o donar les gràcies, és que alguna cosa a part del sistema no va bé.
A MES AQUESTS CLIENTS FILLSDEPUTA NO EM PERMETEN FER LA COLETILLA DE: GRÀCIES A BASTÉ !!!! (de @perezesquerdo a @lasegonahora)
viernes, 11 de noviembre de 2011
joe strummer
avui no tinc la titola per sarcasmes, suposo que ahir vaig beure massa bicarbonat, així que anem per feina, ALERTA POST ENSUCRAT, com potser en les properes hores ens cau el cel al damunt i no veiem com surt el sol demà toca parlar de redempció, i de joe strummer, un tio que tenia els collons ben posats i que si estés aquí amb nosaltres segur que combatria els genets de l'apocalipsi a cops de polla. bé el que vull és que escolteu això, que darrerament em serveix d'antídot pels meus atacs de misantropia homicida, m'estova les hormones i m'humiteja les comisures ullenques (eh però aquesta versió, no la del pollos aquell que fumava porros i pegava la dona)
i ja de pas mireu aquestes penícules:
apa si esteu avorrits ja teniu feina,
llegiu més, escolteu a la gent gran, sortiu a prendre la fresca, compte amb els excessos i recordeu........
i ja de pas mireu aquestes penícules:
joe strummer, the future is unwritten de julian temple
quiero tener una ferretería en andalucía de carles prats
apa si esteu avorrits ja teniu feina,
llegiu més, escolteu a la gent gran, sortiu a prendre la fresca, compte amb els excessos i recordeu........
miércoles, 9 de noviembre de 2011
cefalea gàstrica i altres propostes electorals
què el debat? tampoc el veu veure? ja, llàstima que no estéssiu llegint un bon llibre o esmolant puntes de fletxa per quan arribi el moment d'emprar-les.
tots sabem que a nivell polític, els debats no serveixen per una puta merda, els votants convençuts no canviaran de parer i els indecisos, bé si el debat fos una mica més intens o profund, aconseguiríem que als indecissos els hi petés la ceba, però de moment ni això. ara, el dia després és molt divertit veure com tothom opina, fins i tot aquella gent que no hauria de tenir ni drets humans. doncs avui a la feina, mentre aquest tipus de gent exercia d'analistes polítics: ESTA ES LA ESPAÑA QUE NOS DEJA ZAPATERO! jo, com a bon ciutadà he intentat trobar solucions, no polítiques, en aquest àmbit, ara per ara no hi ha solució, mirin que estic plantejant-me votar al retardat del rajoy, per allò de l'esperit de superació i tal, si un monger papissot producte de l'endogàmia galaica pot arribar a president del govern, què no pot assolir un graduat en ESO??!!
no, jo com a filàntrop desinteressat miro molt més enllà: la crisi!! la crisi econòmica, però sobretot la crisi de valors que estem patint. al principi, les idees que romiava pudien a utopia de manual: desacceleració de l'economia global, optimització de recursos, mesura de la tassa de natalitat, blablabla... no està malament, però l'oblit és ple de bones paraules i bones intencions. els fets han d'anar acompanyats de focs artificials, i aquests focs no són altres que l'us de la violència extrema; no que sortim al carrer a fotre crits, quatre trets i després al bar a beure com si tinguéssim un fetge d'adamantium.
no, crec que en aquest moment el que necessitem és BON TERRORISME. a veure no ens alarmem, el terrorisme està mal vist perquè té mala publicitat dels mitjans, les finalitats solen ser innobles (diners, nacionalismes i religió bàsicament) i perquè la gent que porten a terme els atacs o gestionen els grups estan totalment mancats de carisma i estil. -hoyga que yo cuando muera voy a ir al cielo mahometano a pasarme la eternidad follando con huries, sí, me he cargado al dahlai lama, pero era un cerdo infiel- escolta, t'has vist les pintes de follacabres sarnós? si jo fos una verge d'aquestes, en veure't entrar per les portes del cel giraria el coll molt ràpid a veure si m'el trenco i moro, a més, anima de càntir, si has volat pels aires amb un cinturó de vint quilos de dinamita, amb quina polla follaràs?
òstia, però allò de l'hipercor i les torres bessones què? va morir molta gent innocent. teniu tota la raó del món, en la història del terrorisme s'han fet unes xapusses monumentals, dignes dels desgraciats que dirigeixen aquestes organitzacions. però recordeu quan carrero blanco intentava entrar a l'equip espanyol de salt d'altura pels jocs de montreal? llavors què? no eren tan dolents els de la eta, no?
mireu, una possible proposta, a aquestes alçades de partit en què la ciència està tan avançada que ens permet clonar una persona, no seria lícit fer un doble de...per exemple, emilio botín i enviar-lo a una reunió del club bilderberg amb un maletí ple de bombes i un supositori de plutoni de proporcions "anal intruder" al recte i enviar-los a tots de cap a l'infern?? de ben segur que la resta de fillsdeputa que controlen el cotarro s'acollonirien com animalons maltractats...
eh només és una idea, ho faig pel bé de la humanitat, a mi ja em va bé que el país s'en vagi a la merda, perquè "en un país de mierda el cerdo és el rey"
jueves, 3 de noviembre de 2011
Romeu i Julieta
hola amics de l'impassible, darrerament he estat rebent crítiques off-blog titllant-me de ser negatiu i de rondinar absolutament per tot. és cert, ja ho sabeu d'avantmà quan entreu a pipejar el que hi ha escrit, burrus. malgrat tot, avui deixaré de banda el meu odi visceral cap a qualsevol sexe, raça o creença religiosa i/o política i us parlaré d'amor, amor interracial, interespecial i potser no correspós ni consentit per ambdues parts al cent per cent, però amor a la fi.
avui he llegit aquesta notícia d'amor frustrat que us transcric íntegrament:
Moyo afirmó tras su arresto que el acto de bestialidad que cometió se debió a que contrató a una prostituta que tenía el poder de cambiar de forma.
De acuerdo al hombre, este contrató a una prostituta en un centro nocturno a un costo de 20 dólares y “desconoce cómo fue que se transformó en un burro”.
Las autoridades dictaminaron que Moyo se mantenga en custodia hasta el 27 de octubre y que sea evaluado por dos siquiatras, informó el portal Newzimbabwe.com.
anem per parts, enganxen a paio follant-se un burro, fins aquí bé. qui més qui menys en situacions de feblesa emocional ens hem fet una faust o hem practicat el trollhunting a una discoteca en una nit que ens picava l'entrecuix i els escrúpols estaven de vacances; si això ho traslladem a la vida rural d'una pedania de zimbabue, on tinc entés que escassejen els locals d'oci nocturn, es pot arribar a comprendre la pràctica zoofílica en qüestió.
ara abordem la segona part, quan el van enxampar, el dimoni aquest va argumentar que el ruc era una puta que es va transformar, s'imaginen la situació?? amb els pertinents guàrdies civils zimbabuencs?:
- arto a la guardia siví, se puee sabé que ase usté realisando el acto sesuá en plena vía pública con un burro, animá?
- mire agente, no es lo que parece, solicité los servicios de una meretriz y al iniciar la cópula mutó a asno...
- pervertío, pase pal cuarteliyo, dehenerao...
i el pobre noi a la garjola a l'espera que l'evaluin, el declarin boig i li freigeixin la ceba a base d'electroshocks i antidepresius tradicionals centreafricans, mentre la veritat desapareix com biescas sota la pluja, no ho veieu?? el sunday moyo aquest va mentir per salvar la dignitat de l'animal (el de 4 potes), amb aquesta declaració fa com mourinho, desviar tota l'atenció cap a ell en benefici del seu equip, en aquest cas, la integritat de l'enze vers l'opinió pública, per evitar que tothom el senyali pel carrer i digui: mira el putu burru degenerat. i putejant-se a ell mateix. nanos si això no és amor del de debó digueu-m'ho i atureu les màquines que em baixo
mireu la cara de felicitat que posava el ruc. FREE MOYO!!!
avui he llegit aquesta notícia d'amor frustrat que us transcric íntegrament:
Arrestan a hombre en acto sexual con burro y afirma que era prostituta con poderes
El hombre, de nombre Sunday Moyo, de 28 años de edad, fue capturado por las autoridades de Zimbabue en pleno acto de zoofilia con un burro el cual se encontraba amarrado a un árbol del cuello.Moyo afirmó tras su arresto que el acto de bestialidad que cometió se debió a que contrató a una prostituta que tenía el poder de cambiar de forma.
De acuerdo al hombre, este contrató a una prostituta en un centro nocturno a un costo de 20 dólares y “desconoce cómo fue que se transformó en un burro”.
Las autoridades dictaminaron que Moyo se mantenga en custodia hasta el 27 de octubre y que sea evaluado por dos siquiatras, informó el portal Newzimbabwe.com.
anem per parts, enganxen a paio follant-se un burro, fins aquí bé. qui més qui menys en situacions de feblesa emocional ens hem fet una faust o hem practicat el trollhunting a una discoteca en una nit que ens picava l'entrecuix i els escrúpols estaven de vacances; si això ho traslladem a la vida rural d'una pedania de zimbabue, on tinc entés que escassejen els locals d'oci nocturn, es pot arribar a comprendre la pràctica zoofílica en qüestió.
ara abordem la segona part, quan el van enxampar, el dimoni aquest va argumentar que el ruc era una puta que es va transformar, s'imaginen la situació?? amb els pertinents guàrdies civils zimbabuencs?:
- arto a la guardia siví, se puee sabé que ase usté realisando el acto sesuá en plena vía pública con un burro, animá?
- mire agente, no es lo que parece, solicité los servicios de una meretriz y al iniciar la cópula mutó a asno...
- pervertío, pase pal cuarteliyo, dehenerao...
i el pobre noi a la garjola a l'espera que l'evaluin, el declarin boig i li freigeixin la ceba a base d'electroshocks i antidepresius tradicionals centreafricans, mentre la veritat desapareix com biescas sota la pluja, no ho veieu?? el sunday moyo aquest va mentir per salvar la dignitat de l'animal (el de 4 potes), amb aquesta declaració fa com mourinho, desviar tota l'atenció cap a ell en benefici del seu equip, en aquest cas, la integritat de l'enze vers l'opinió pública, per evitar que tothom el senyali pel carrer i digui: mira el putu burru degenerat. i putejant-se a ell mateix. nanos si això no és amor del de debó digueu-m'ho i atureu les màquines que em baixo
mireu la cara de felicitat que posava el ruc. FREE MOYO!!!
lunes, 31 de octubre de 2011
castanyes i carbasses
arribem, com cada any per aquestes dates, al 31 d'octubre, vigília de tot sants, dia incert del calendari, l'etern debat torna a aparèixer sobre la taula, halloween? castanyada? arguments identitaris i tradicionalistes contra icones provinents del nou món, carents de significat propi per a nosaltres, però que ens fan gràcia (potser perquè ens estem subnormalitzant, oju). reunir-nos vora la llar de foc a menjar castanyes, i moniatos, i panellets (visca les artèries obstruides) o sortir disfressat de bruixa-meuca, mòmia-meuca, mort-vivent-meuca o simplement de meuca-meuca picant a les portes del veïnat, prèviament engalanades amb guirnaldes amb esquelets, falses teranyines i carbasses, amenaçant de fotre un ensurt de cal déu si no són recompensats amb dolços? festes de gordos en definitiva!
aprofundim un xic: a veure, missatge per tots aquells que defensen la castanyada, amb els seus valors tradicionals, argüint que és quelcom nostre i ho tenim arrelat a l'adn vers la vàcua, globalitzada a cops de merxandatge cutre-chino i reposicions dels capítols dels simpsons, festa de halloween, que a més ens és llunyana i bla bla bla. senyors, LA CASTANYADA ÉS CUTRE I FA DE POBRE!!! menjar castanyes i moniatos... AIXÒ A CASA ÉS EL QUE LI DONEM ALS PORCS!!! que ja hem passat la postguerra cony! segur que sou dels que feu els panallets amb patata enlloc de fer-los amb ametlla. i aquells que dieu que halloween no té esperit, nens llegiu més. això és de quan els ESTATS UNITS era un país jove i es dedicaven a cremar bruixes... què? us imagineu quines festes més divertides...
eh, que no estic defensant pas la merda de halloween, lluny de la noble tradició de perseguir meretrius i incendiar-les davant d'una multitud d'ignorants enfurismats i eufòrics, aquest regal que ens porta el nou continent ha virat cap a una estrepitosa festa de disfresses que insulta als personatges clàssics de terror i al propi ésser humà, NENES QUE ANEU DE ZOMBIS, NO VEIEU QUE FEU MÉS POR SI ANEU SIMPLEMENT SENSE MAQUILLAR??, però és igual, tot s'hi val, i així és com arribem al quid de la qüestió:
celebrem la nit del dia 31 perquè el dia següent és festiu, tenim màniga ampla per beure com si no existís el demà, vomitar-nos a sobre i per les cantonades, total anem disfressats (tan trista és la nostra vida que aprofitem qualsevol puta merda d'excusa per canviar d'identitat?), intentar lligar-se tot el que es belluga i el que no i mesclar-se a trenc d'alba amb els que van a portar flors al cementiri, creant un espectacle dantesc, mentre ens dirigim als nostres caus de rates.
crec que començo a entendre el concepte, comencem la nit agafant una gran castanya per acabar-la sol a casa amb unes quantes carbasses sota el braç....com cada nit.
aprofundim un xic: a veure, missatge per tots aquells que defensen la castanyada, amb els seus valors tradicionals, argüint que és quelcom nostre i ho tenim arrelat a l'adn vers la vàcua, globalitzada a cops de merxandatge cutre-chino i reposicions dels capítols dels simpsons, festa de halloween, que a més ens és llunyana i bla bla bla. senyors, LA CASTANYADA ÉS CUTRE I FA DE POBRE!!! menjar castanyes i moniatos... AIXÒ A CASA ÉS EL QUE LI DONEM ALS PORCS!!! que ja hem passat la postguerra cony! segur que sou dels que feu els panallets amb patata enlloc de fer-los amb ametlla. i aquells que dieu que halloween no té esperit, nens llegiu més. això és de quan els ESTATS UNITS era un país jove i es dedicaven a cremar bruixes... què? us imagineu quines festes més divertides...
eh, que no estic defensant pas la merda de halloween, lluny de la noble tradició de perseguir meretrius i incendiar-les davant d'una multitud d'ignorants enfurismats i eufòrics, aquest regal que ens porta el nou continent ha virat cap a una estrepitosa festa de disfresses que insulta als personatges clàssics de terror i al propi ésser humà, NENES QUE ANEU DE ZOMBIS, NO VEIEU QUE FEU MÉS POR SI ANEU SIMPLEMENT SENSE MAQUILLAR??, però és igual, tot s'hi val, i així és com arribem al quid de la qüestió:
celebrem la nit del dia 31 perquè el dia següent és festiu, tenim màniga ampla per beure com si no existís el demà, vomitar-nos a sobre i per les cantonades, total anem disfressats (tan trista és la nostra vida que aprofitem qualsevol puta merda d'excusa per canviar d'identitat?), intentar lligar-se tot el que es belluga i el que no i mesclar-se a trenc d'alba amb els que van a portar flors al cementiri, creant un espectacle dantesc, mentre ens dirigim als nostres caus de rates.
crec que començo a entendre el concepte, comencem la nit agafant una gran castanya per acabar-la sol a casa amb unes quantes carbasses sota el braç....com cada nit.
viernes, 28 de octubre de 2011
compra't un amic
avui tot fent un cafè al bar londres se m'ha acostat un paio i ha començat a cascar de la seva vida, a mi em suava la polla el que explicava, però tenia ulls de dimoni foll i qualsevol li deia que se n'anés a la puta merda. em parlava de la seva feina, una mena d'ong llatinoamericana dedicada a vendre flors de segona mà. posava especial èmfasi en el seu jefe, de maldat infinita, una espècie de dr. moreau de les borges blanques que, segons ell, experimenta amb els seus empleats fins a aconseguir éssers més afins al regne animal que a l'home. assegurava que el pitjor moment és quan cau el sol. moment en que els depenents comencen a emetre extranys sons pels seus orificis bucals, es mimetitzen en el seu entorn com animals salvatges i mengen...mengen molt, aliments poc apetibles i gens saludables i fins i tot devoren els envoltoris. comentava que no els deixen usar coberts quan dinen per temor a que prenguin mal.
el mal parit estava aconseguint que el cafè em sentés com una patada als collons, quina puta mania té la gent de parlar per omplir espai vital!! però clar, no podia tallar-lo i deixar-lo allà assegut, qui m'assegurava que l'home que tenia al davant no era fruit dels experiments que feia el menghele del seu cap. però tot d'una un pet que se m'ha escapat m'ha donat la solució. he anat al vàter a refugiar-me i m'hi he passat una bona estona, però només estava ajornant el meu viacrucis particular. als tres quarts d'hora, la sirena d'una ambulància m'ha desvetllat, els fan molt cómodes els lavabos darrerament. en sortir he vist una gran multitud i un policia enduent-se al boig que no callava. pel que he sentit, quan he fugit, el paio ha enganxat per banda al cambrer i li ha estat donant la tabarra fins que al pobre barman no li han quedat més collons que fotre's un tret.
no cal dir que he marxat sense pagar el cafè
el mal parit estava aconseguint que el cafè em sentés com una patada als collons, quina puta mania té la gent de parlar per omplir espai vital!! però clar, no podia tallar-lo i deixar-lo allà assegut, qui m'assegurava que l'home que tenia al davant no era fruit dels experiments que feia el menghele del seu cap. però tot d'una un pet que se m'ha escapat m'ha donat la solució. he anat al vàter a refugiar-me i m'hi he passat una bona estona, però només estava ajornant el meu viacrucis particular. als tres quarts d'hora, la sirena d'una ambulància m'ha desvetllat, els fan molt cómodes els lavabos darrerament. en sortir he vist una gran multitud i un policia enduent-se al boig que no callava. pel que he sentit, quan he fugit, el paio ha enganxat per banda al cambrer i li ha estat donant la tabarra fins que al pobre barman no li han quedat més collons que fotre's un tret.
no cal dir que he marxat sense pagar el cafè
martes, 25 de octubre de 2011
petita mostra de la grandesa de l'home
mira per on, avui m'he llevat d'hora i amb un rampell de cargol (sortir del cau un cop allunyada la pluja a veure que em puc endur a la boca) he anat a fer un passeig. podria haver-me acostat a la platja a prendre el sol, idea inicial,però m'he decantat pel caliu del gòtic i el raval; hi ha més ambient, malgrat que putes, camells i ionquis dormin de dia.
pujava per la rambla mantenint una conversa distesa amb el meu jo interior (haurieu de saber que la majoria de psiquiatres recomanen mantenir diàlegs oberts amb un mateix)em preguntava pel carrer hospital, per què m'agradava? doncs m'agrada perquè als hospitals hi mor molta gent, punt. fins aquí la sensibilitat cafre i roi del meu jo intern, no hi puc fer més. però he volgut aprofundir un xic en la meva escala de valors. com em pot agradar si es un carrer estret i pudent? i a més alberga la massana, focus d'infeccions, de visions distorsionades de la realitat i de futurs maleantes, tot presuntament, eh.
doncs quan entrava a aquest carrer, un camió també es disposava a fer-ho, amb poca traça, embussant el transit i formant una cua de diversos vehicles. el cotxe que el seguia, amparant-se en els seus drets constitucionals, ha fet sonar el claxon amb vehemencia, com si colpejant molt fort la botzina, crees una ona sonora que desintegrés tot el que es trobés davant seu. us he dit que era un taxista?
l'acompanyant del conductor del camió, que es trobava a peu de carrer mesurant distancies, s'ha adreçat al taxista amb grans dosis de talant diplomàtic:
-QUE PITAS!!! QUE COÑO PITAS!!!! NO VES QUE QUIERE APARCAR!!!!!
quan m'he girat per observar la resposta, el conductor del taxi ja era fora del cotxe, bufant-se darrere la porta, esperant un insult per poder resoldre el conflicte com persones assenyades, és a dir, a cops de puny.
no he pogut contenir un somriure de felicitat, de cop sabia per què m'agradava el carrer hospital, i per extensió tota barcelona, per la seva gent!!
com deia aquell boig que sortia a un anunci de refrescs: el ser humano es extraordinario
pujava per la rambla mantenint una conversa distesa amb el meu jo interior (haurieu de saber que la majoria de psiquiatres recomanen mantenir diàlegs oberts amb un mateix)em preguntava pel carrer hospital, per què m'agradava? doncs m'agrada perquè als hospitals hi mor molta gent, punt. fins aquí la sensibilitat cafre i roi del meu jo intern, no hi puc fer més. però he volgut aprofundir un xic en la meva escala de valors. com em pot agradar si es un carrer estret i pudent? i a més alberga la massana, focus d'infeccions, de visions distorsionades de la realitat i de futurs maleantes, tot presuntament, eh.
doncs quan entrava a aquest carrer, un camió també es disposava a fer-ho, amb poca traça, embussant el transit i formant una cua de diversos vehicles. el cotxe que el seguia, amparant-se en els seus drets constitucionals, ha fet sonar el claxon amb vehemencia, com si colpejant molt fort la botzina, crees una ona sonora que desintegrés tot el que es trobés davant seu. us he dit que era un taxista?
l'acompanyant del conductor del camió, que es trobava a peu de carrer mesurant distancies, s'ha adreçat al taxista amb grans dosis de talant diplomàtic:
-QUE PITAS!!! QUE COÑO PITAS!!!! NO VES QUE QUIERE APARCAR!!!!!
quan m'he girat per observar la resposta, el conductor del taxi ja era fora del cotxe, bufant-se darrere la porta, esperant un insult per poder resoldre el conflicte com persones assenyades, és a dir, a cops de puny.
no he pogut contenir un somriure de felicitat, de cop sabia per què m'agradava el carrer hospital, i per extensió tota barcelona, per la seva gent!!
com deia aquell boig que sortia a un anunci de refrescs: el ser humano es extraordinario
miércoles, 19 de octubre de 2011
patriotes!!!!
he aprofitat aquests dies de baixa psicològica per preparar-me per l'apocalipsi i per llegir la premsa, quan una notícia m'ha corprés i a encés una espurna d'esperança en la humanitat dins meu.
la notícia en qüestió deia que l'steven seagal (que ja aparegué al racó del garrí en un post anterior) s'ha fet ajudant del xerif per controlar la frontera dels EE.UU. per fi els personatges populars, els famosos, es posen al servei del poble. no entrarem en el debat ètic i moral del món de la immigració il.legal, aquí el que compta es el fet en sí mateix. posar en pràctica allò que digué kennedy abans que es pogués veure a través seu: no preguntis que pot fer el teu país per tu, pregunta't que pots fer tu pel teu país. un acte de patriotisme altruista; exposar la vida per la pàtria de forma desinteressada, per amor a una bandera, a un himne, a uns ideals i uns sentiments.
això és el que trobo a faltar, implicar-se en i per la nació. mentre aquí has d'anar amb compte a on mostres la teva bandera, ja que et poden ratllar el cotxe o colmar-te a pedrades, als ESTATS UNITS (en majúscules, perquè són millors que nosaltres) encara que siguis, negre, groc o vermell; subnormal o deformat, d'alaska o louisiana, portar la bandera de les barres i els estels t'obre els cors ianquis i les portes de les seves cases, on et reben amb els braços oberts, un somriure d'orella a orella i amb un pastís que es refreda a l'ampit de la finestra.
el que fa falta és gent expeditiva, amb decisió, algú que vagi més enllà de pancarteros com en joel joan, en willy toledo, o en fernando leon de aranoa, que més que esperit de lluita evoquen olor a humit.
necessitem actors i faranduleros implicats, però clar, a casa nostra tenim un problema, és diuen intelectuals, i naltros som productors mundials d'aquesta subraça, ens sobra cervell i ens falta múscul. tenim excedents de gafapastes que estarien fins el dia del judici final decidint com desmuntar un armari d'ikea per una mudança, però anem mancats de machos que siguin capaços de rebentar l'armari d'una coça, ja que tothom sap que un moble d'ikea, després d'ésser desmuntat no val per una puta merda.
els suposats machos que hi ha a la península, són uns monyes amb el cul massa fi com per seure a terra, i els mascles patris de veritat (banderas, la família iglesias, en bisbal o en mikimoto) viuen a l'exili. amb aquest panorama no m'estranya que el nostre sentiment d'afinitat a la nació sigui tan eteri com el pet d'un marica.
no hem de perdre la fe, sense anar més lluny, en coronado treballa pel benestar intestinal dels espanyols i crec que amb una mica de suport podríem aconseguir que ell i en tosar, que també té els collons ben posats, anessin a l'índic a rescatar pesquers segrestats per pirates somalís a cop de polla. i, jo que sé, l'antonio resines i en jesús bonilla podrien anar, per voluntat pròpia, de mediadors al procés de pau del conflicte basc. s'imaginen a l'albert om salvant nadons de cases en flames i sostenint autobusos penjats del llindar d'un penya segat, s'imaginen??? això si que faria país òstia puta!!!
com deia el meu avi: si hi haguessin més charles bronsons al món, viuríem millor. i mentre somniem amb un futur millor, recordeu, si teniu un famòs al costat, engresqueu-lo a fer coses pel bé comú...
...i si es nega, mateu-lo, és un filldeputa egoista
la notícia en qüestió deia que l'steven seagal (que ja aparegué al racó del garrí en un post anterior) s'ha fet ajudant del xerif per controlar la frontera dels EE.UU. per fi els personatges populars, els famosos, es posen al servei del poble. no entrarem en el debat ètic i moral del món de la immigració il.legal, aquí el que compta es el fet en sí mateix. posar en pràctica allò que digué kennedy abans que es pogués veure a través seu: no preguntis que pot fer el teu país per tu, pregunta't que pots fer tu pel teu país. un acte de patriotisme altruista; exposar la vida per la pàtria de forma desinteressada, per amor a una bandera, a un himne, a uns ideals i uns sentiments.
això és el que trobo a faltar, implicar-se en i per la nació. mentre aquí has d'anar amb compte a on mostres la teva bandera, ja que et poden ratllar el cotxe o colmar-te a pedrades, als ESTATS UNITS (en majúscules, perquè són millors que nosaltres) encara que siguis, negre, groc o vermell; subnormal o deformat, d'alaska o louisiana, portar la bandera de les barres i els estels t'obre els cors ianquis i les portes de les seves cases, on et reben amb els braços oberts, un somriure d'orella a orella i amb un pastís que es refreda a l'ampit de la finestra.
el que fa falta és gent expeditiva, amb decisió, algú que vagi més enllà de pancarteros com en joel joan, en willy toledo, o en fernando leon de aranoa, que més que esperit de lluita evoquen olor a humit.
necessitem actors i faranduleros implicats, però clar, a casa nostra tenim un problema, és diuen intelectuals, i naltros som productors mundials d'aquesta subraça, ens sobra cervell i ens falta múscul. tenim excedents de gafapastes que estarien fins el dia del judici final decidint com desmuntar un armari d'ikea per una mudança, però anem mancats de machos que siguin capaços de rebentar l'armari d'una coça, ja que tothom sap que un moble d'ikea, després d'ésser desmuntat no val per una puta merda.
els suposats machos que hi ha a la península, són uns monyes amb el cul massa fi com per seure a terra, i els mascles patris de veritat (banderas, la família iglesias, en bisbal o en mikimoto) viuen a l'exili. amb aquest panorama no m'estranya que el nostre sentiment d'afinitat a la nació sigui tan eteri com el pet d'un marica.
no hem de perdre la fe, sense anar més lluny, en coronado treballa pel benestar intestinal dels espanyols i crec que amb una mica de suport podríem aconseguir que ell i en tosar, que també té els collons ben posats, anessin a l'índic a rescatar pesquers segrestats per pirates somalís a cop de polla. i, jo que sé, l'antonio resines i en jesús bonilla podrien anar, per voluntat pròpia, de mediadors al procés de pau del conflicte basc. s'imaginen a l'albert om salvant nadons de cases en flames i sostenint autobusos penjats del llindar d'un penya segat, s'imaginen??? això si que faria país òstia puta!!!
com deia el meu avi: si hi haguessin més charles bronsons al món, viuríem millor. i mentre somniem amb un futur millor, recordeu, si teniu un famòs al costat, engresqueu-lo a fer coses pel bé comú...
...i si es nega, mateu-lo, és un filldeputa egoista
sábado, 8 de octubre de 2011
papa jo vull ser torero
papa jo vull ser torero
papa jo vull matar toros
papa jo vull matar toros
papa jo vull saltar ruedos
ai papa jo vull ser torero...
ai papa jo vull ser torero...
això cantava l'albert pla fa un fotimé d'anys, quan encara no tenia pèls als ous, el meu ús de raó era limitat i la meva voluntat era mal.leable com la plastilina.
durant aquella època, passava molt de temps amb els meus avis, gent d'extremadura i afeccionada a les corrides (de toros) dissabte a la tarde per la tele. així, influenciable que era, vaig fer de la tauromàquia el meu primer objectiu professional, fins i tot la meva àvia em va fer un capote que encara deu romandre per casa. què? no em jutgeu encara, poseu-vos a la pell d'un marrec veient aquell brau de mitja tona, negre lluent, amb aquelles banyes intimidatòries, amb aquells collons com punys enganxats al cul, segregant testosterona bovina, etzibant-li cornades al home aquell del pal, vestit com un subnormal i que munta un cavall amb els ulls enbenats. l'únic que em passava pel cap era el toro és dolent, ha de morir.
els temps han canviat, però, com cantava en dylan, ja no desitjo matar toros, ara em sedueix més la sociopatia, i torejar, només torejo cotxes quan vaig molt borratxo. malgrat això, no vull entrar en el debat de toros si, toros no, ja tenim prou intelectuals a casa opinant sobre el tema, defensant aferrissadament la seva posició i cobrant per fer-ho.
el fet és que avui he vist al periòdico aquesta foto esgarrifosa on un brau li fa un piercing ocular a un torero
el primer que he pensat és que el pobre desrgaciat no podrà anar al cine a veure pel.lícules en 3d. immediatament m'ha vingut al cap allò tan castís de manolete, si no sabes torear pa que te metes, m'he empapat d'un sentiment de fótet xaval, si portessis una granja de cargols això no t'hauria passat.
però quan déu tanca una porta obre una finestra. ara que els matadores catalans hauran d'exiliar-se per seguir exercint, o bé rehabilitar-se per ser éssers útils per a la societat, el xicot aquest pot anar explicant les seves misèries i penúries, a la imatge de les reunions d'alcohòlics anònims, no?
això si s'en surt, és clar. què preferiu, un capullo mort, o un de tullit de per vida?
vull fer una petita reflexió sobre una cita que apareix al meu llibre de capçalera, la bíblia de ronald mc donald: no desitjaràs la mort d'altres persones. fixeu-vos que no diu res dels toreros
que és que el toro va arrancar-li
els collons d'una cornada
els collons d'una cornada
jueves, 6 de octubre de 2011
steve jobs
avui és un dia trist per centenars de milers de milions de persones, ha mort steve jobs, el fundador d'apple. i mentre mig món el plora, l'altre mig, que viu al marge de la tecnologia, continua morint de gana.
he de dir que no tenia gaire tracte personal amb l'esteve, però és veu que aquest home era la polla amb vinagre dins el seu camp, un visionari, un revolucionari he arribat a llegir...home, parlem-ne, digeu-me antic però per mi les revolucions són amb sang i per causes més o menys lícites i nobles. que s'ens ompli la boca de llibertat per tenir un aparatet tàctil (que per la gent maldestre com jo, és una puta tortura) que ens permet compartir amb tothom el que fem a l'instant, "ara vaig a fer caca" "ara a fer pipi" "ara m'en vaig de putes", que tingui aplicacions per mesurar les calories que té un plat o per predir la mida de les polles via infrarojos, em sembla un xic frívol.
això si, tots aquests utensilis ens han fet la vida més fàcil...si, els ordinadors no porten cables, resulta molt més fàcil rastrejar on va la truja de la teva dona els dissabtes a la nit...eh..."copia en tu muro esto si crees que la crisis és una mierda", ah bueno, perfecte, tot solucionat, gràcies steve.
oju, que la culpa no és seva, ell només ha estat un currante, un tio amb il.lusió i perseverança i amant de la seva feina, fins al punt de morir quasi sense treure's l'americana de presentar iphones. chapeau per ell, però no espereu que anteposi la feina al meu benestar.
en fi, d'això podem treure unes quantes conclusions: primera, el càncer, de moment és prou democràtic, si has de pringar, per molta virolla que tinguis, t'en vas al cau. segona, no per llevar-nos ben d'hora amaneix més temprà. tercera, els mac estan de puta mare i probablement m'en compri un, però ara per ara, per fer servir el word, xatejar una mica i descarregar porno, amb un pc vaig tirant.
descansa steve, que ja has treballat prou, això si no et ploraré, com diu un amic meu, un multimilionari menys no pot fer mal al món
he de dir que no tenia gaire tracte personal amb l'esteve, però és veu que aquest home era la polla amb vinagre dins el seu camp, un visionari, un revolucionari he arribat a llegir...home, parlem-ne, digeu-me antic però per mi les revolucions són amb sang i per causes més o menys lícites i nobles. que s'ens ompli la boca de llibertat per tenir un aparatet tàctil (que per la gent maldestre com jo, és una puta tortura) que ens permet compartir amb tothom el que fem a l'instant, "ara vaig a fer caca" "ara a fer pipi" "ara m'en vaig de putes", que tingui aplicacions per mesurar les calories que té un plat o per predir la mida de les polles via infrarojos, em sembla un xic frívol.
això si, tots aquests utensilis ens han fet la vida més fàcil...si, els ordinadors no porten cables, resulta molt més fàcil rastrejar on va la truja de la teva dona els dissabtes a la nit...eh..."copia en tu muro esto si crees que la crisis és una mierda", ah bueno, perfecte, tot solucionat, gràcies steve.
oju, que la culpa no és seva, ell només ha estat un currante, un tio amb il.lusió i perseverança i amant de la seva feina, fins al punt de morir quasi sense treure's l'americana de presentar iphones. chapeau per ell, però no espereu que anteposi la feina al meu benestar.
en fi, d'això podem treure unes quantes conclusions: primera, el càncer, de moment és prou democràtic, si has de pringar, per molta virolla que tinguis, t'en vas al cau. segona, no per llevar-nos ben d'hora amaneix més temprà. tercera, els mac estan de puta mare i probablement m'en compri un, però ara per ara, per fer servir el word, xatejar una mica i descarregar porno, amb un pc vaig tirant.
descansa steve, que ja has treballat prou, això si no et ploraré, com diu un amic meu, un multimilionari menys no pot fer mal al món
sábado, 1 de octubre de 2011
bruce bilis: "del aire vendrán y el sueño te joderán"
malgrat ser sabbath, el garrí no descansa i aprofita per estrenar una nova secció, bruce bilis, per posar sobre la taula aquelles coses que fan tanta ràbia, que li inflaries la cara a òsties a algú.
avui comentaré l'event per excelència del cap de setmana. us posaré en situació, l'estiu ha estirat la pota, els shorts i les noies maques són desades a l'armari fins la primavera següent i ja ha passat una setmana de les entranyables i "humanes" festes de la mercè (algun dia en parlaré), doncs avui, quan dormia plàcidament a quarts de tantes del migdia, un terrabastall que semblava partir en dos l'atmosfera, m'ha llevat del llit de mala manera. ja està, el subnormal del zapatero ens ha fotut en un conflicte internacional i la legión condor ve a putejar-nos la tardor del corte inglés, he pensat mentre corria a refugiar-me al meu bunker antiaeri. quan se m'ha encés la bombeta, la festa del cel!!
mmm, aquesta gran festa de merda, que comences a odiar quan tons pares et porten de petit i et fan mirar aquell cel lluent sense ulleres de sol, per veure uns avions de fa trenta anys que no t'interressen per res mentre una colla de pederastes que fan volar estels es posen com el quico. que continues odiant quan comences a tenir edat per embriagar-te com un moscovita, gràcies barcelona, els turboreactors van de conya per la ressaca. i que acabes d'odiar del tot quan ja tens una edat més decorosa i et putegen la migdiada tres anys seguits.
i en que consisteix tot plegat? veure passar avions, militars en la seva gran majoria, que no compleixen amb les expectatives creades. veure b-52 o f-18 que no tirin bombes és com anar a visitar unes caves i marxar sense fer ni un xarrup, una estafa, en definitiva.
això per no parlar de la mitiquíssima patrulla águila. a què es dedica aquesta gent? us ho diré, a dilapidar diner públic fent el saltimbanqui pels aires, és a dir que és un grup de l'excèrcit ¡español! que es dedica únicament a fer el pallasso. "- oigan, que nos invaden los moros. - pues mande a la patrulla àguila a ver si los entretien un rato y pensamos en un plan de huida." si com a mínim s'estimbessin en directe de tant en quan, encara tindria una mica de gràcia.
i qui ho paga tot això?? els pringats, nosaltres, com anem tan sobrats de calers, a gastar cuartus en querosè. bé esperem que el canvi de govern municipal serveixi per alguna cosa i el sr trias faci alguna cosa de profit abans de cascar-la, que per això l'hem votat cony!
avui comentaré l'event per excelència del cap de setmana. us posaré en situació, l'estiu ha estirat la pota, els shorts i les noies maques són desades a l'armari fins la primavera següent i ja ha passat una setmana de les entranyables i "humanes" festes de la mercè (algun dia en parlaré), doncs avui, quan dormia plàcidament a quarts de tantes del migdia, un terrabastall que semblava partir en dos l'atmosfera, m'ha llevat del llit de mala manera. ja està, el subnormal del zapatero ens ha fotut en un conflicte internacional i la legión condor ve a putejar-nos la tardor del corte inglés, he pensat mentre corria a refugiar-me al meu bunker antiaeri. quan se m'ha encés la bombeta, la festa del cel!!
mmm, aquesta gran festa de merda, que comences a odiar quan tons pares et porten de petit i et fan mirar aquell cel lluent sense ulleres de sol, per veure uns avions de fa trenta anys que no t'interressen per res mentre una colla de pederastes que fan volar estels es posen com el quico. que continues odiant quan comences a tenir edat per embriagar-te com un moscovita, gràcies barcelona, els turboreactors van de conya per la ressaca. i que acabes d'odiar del tot quan ja tens una edat més decorosa i et putegen la migdiada tres anys seguits.
i en que consisteix tot plegat? veure passar avions, militars en la seva gran majoria, que no compleixen amb les expectatives creades. veure b-52 o f-18 que no tirin bombes és com anar a visitar unes caves i marxar sense fer ni un xarrup, una estafa, en definitiva.
això per no parlar de la mitiquíssima patrulla águila. a què es dedica aquesta gent? us ho diré, a dilapidar diner públic fent el saltimbanqui pels aires, és a dir que és un grup de l'excèrcit ¡español! que es dedica únicament a fer el pallasso. "- oigan, que nos invaden los moros. - pues mande a la patrulla àguila a ver si los entretien un rato y pensamos en un plan de huida." si com a mínim s'estimbessin en directe de tant en quan, encara tindria una mica de gràcia.
i qui ho paga tot això?? els pringats, nosaltres, com anem tan sobrats de calers, a gastar cuartus en querosè. bé esperem que el canvi de govern municipal serveixi per alguna cosa i el sr trias faci alguna cosa de profit abans de cascar-la, que per això l'hem votat cony!
viernes, 30 de septiembre de 2011
la gènesi (i III): el desenllaç
corren malos tiempos para la alianza, luke pollawalker se ha vuelto de la acera de enfrente, leia ha tenido un hijo negro y se ha descubierto que yodar era un monigote de carton piedra...eh, perdó, estava escrivint un guió original per un amic que vol fer la pel.lícula definitiva, on estavem? ah si, amb la merda aquesta de l'origen del garrí, que el filldeputa del "escriptor" ha separat en tres capítols, ui si quina tensió, quins nervis, mig món pendent de la resolució del conflicte, anda vete a tu pueblo, vagu de merda...
el meu substitut en el paper de fill de ric i jo sortíem del tanatori per agafar el seu boxster i anar volant al poblenou a aclarir la situació m/paterno filial, m'explicava que ell també sospitava dels seus gens quan un pizzero que arribava tard a una entrega se l'emportà pel davant i el deixà estés a terra, mort a l'acte. com a mínim no l'han de dur gaire lluny, vaig pensar. li vaig agafar les claus del cotxe i vaig anar a veure els pares...ja ho sé, no és gaire ètic conduir si no tens carnet, però en aquells moments no em regia per la lògica, a més l'oportunitat de portar un porsche no es presenta cada dia.
pensava en tot el que m'havia perdut, fer equitació com activitat no lectiva, anar de safari a l'àfrica a caçar negrets a l'estiu, un cotxàs a la porta en fer els divuit, bé com a mínim el tema del vehicle el tenia solucionat
-incís. he de dir que en cap moment em va passar pel cap que el meu pare biològic era mort, ni el que podia significar-
vaig trobar a mons pares fent un vermut al tio che i els hi vaig vomitar més o menys el que he anat relatant fins ara, mon pare no va poder suportar la meva "verborrea" i m'explicà que ell sabia des del principi que m'havien intercanviat després del part, però que ma mare no notà la diferència, fruit de la morfina que li van administrar ja que el fill original gastava un cap com un moai, i em va agafar molt d'afecte des del primer moment que em tingué en braços, ho se, sóc adorable.
el fet que ma mare expliqués el meu neixament d'aquella manera es deu a una baixada de sucre durant una pausa publicitària de dallas, que casualment va associar amb el part, segons mon pare.
quan vaig preguntar-li per què havia mantingut aquella estafa, van sortir a la llum les seves arrels jueves i argumentà que tenia la creença que el fill d'un empresari d'èxit ha de tenir el gen de fer calers a l'adn.
em va semblar bona resposta, tendra i innocent, vaig recordar moments de la infantesa, anar a matar rates a la desembocadura del besós, aquell estiu de camping a la costa brava on vaig aprendre a usar les meduses per crear-me fama de mal parit. en el fons no havia viscut malament, m'havien estimat i cuidat com si fos un d'ells
el meu problema era haver pensat sempre en el passat i no en el futur. vaig decidir eliminar tot el que em lligava a la meva família biològica, incloent les proves que m'haurien donat l'herència i vaig començar a construir una nova vida, basada en la meva renovada família des dels fonaments.
fi
epíleg: lògicament, mons pares em van fotre fora de casa als deu minuts per gilipolles. moraletja?? no remeneu mai els draps bruts de la família i viviu plàcidament en la ignorància
jueves, 29 de septiembre de 2011
la gènesi (II): la recerca
en anteriors capítols...
...després de descobrir que el relat sobre el seu origen era incert, el nostre adorable amic garrí inicia un llarg i dur camí buscant les respostes que el portin a la veritat que els seus progenitors li han amagat durant tants anys...
ho aconseguirà???
música tensa i cortinilla d'estrelletes
després d'anys de recerca, milers d'euros gastats i centenars de proves d'adn il.legals, vaig trobar una fotografia a les necrològiques de la vanguardia d'un ex-senyor molt carregat de cognoms que guardava una gran aparença amb un servidor. em vaig posar els meus calçotets de lligar, la meva samarreta de nirvana i vaig anar cagant llets cap el tanatori de sant gervasi, on s'oferia una missa en el seu honor.no sé ben bé per què hi vaig anar, ja que tot i tenir un sisè sentit força espavilat, la meva lògica deductiva tendia a zero; potser per veure com seria jo dins un taut, no ho sé.
mentre anava cap allà amb el 60, vaig llegir-me detingudament l'esquela, resulta que el cadàver era un marquès vidu de pedralbes amb més calers que mosques hi ha a un camp de refugiats. interessant.
la meva arribada al tanatori no es pot considerar triomfal, no vaig arribar a veure el mort i quan vaig fer acte de presencia a la capella on se celebrava la cerimònia, embadalit per l'aspecte d'anar a veure la iaia en diumenge dels presents, vaig ensopegar amb un gerro que en esberlar-se en mil pedaços va trencar l'harmonia del moment, tothom es va girar i em van llençar unes mirades d'odi pur que vaig esquivar per ben poc, per sort la figura del mossén i el crist clavat a la creu van aplacar l'ira que es respirava a l'ambient. la missa fou avorrida de collons, fins al punt de clapar-me dos cops, un amb roncs inclosos, que em van despertar just en el moment en què parlava el fill del milionari, el fill!! el filldeputa era...era calb com mon pare, guardava la bellesa helènica de ma mare i al coll...al coll tenia la marca de neixament en forma de polla típica dels bonamusa!! ja ho entenia, ens havien canviat al néixer!! semblava més gran que jo, però tothom sap que els joves adinerats fan l'aparença de ser més adults que la resta. no hi havia dubte, aquest malparit desgarbat era el fill de mon pare, bé, el que em feia de pare però que realment no ho era, m'entenen, no?
havia de parlar amb ell. en acabar la cerimònia em vaig acostar, havent tombat a dos familiars llunyans amb cops mortals de karate previament, per marcar terreny i distàncies. no em va costar gaire convencer-lo del que debia haver passat a la sala de parts i el vaig convidar a retrobar-se amb els seus pares biològics.
la realitat era una altra, jo volia venjança!!!!
de fet no tenia ganes de venjar-me, però em picava la curiositat i volia veure si podia gratar quelcom de l'herència.....
i en el proper episodi, la resolució de la gènesi garrinesca..........o no
...després de descobrir que el relat sobre el seu origen era incert, el nostre adorable amic garrí inicia un llarg i dur camí buscant les respostes que el portin a la veritat que els seus progenitors li han amagat durant tants anys...
ho aconseguirà???
música tensa i cortinilla d'estrelletes
després d'anys de recerca, milers d'euros gastats i centenars de proves d'adn il.legals, vaig trobar una fotografia a les necrològiques de la vanguardia d'un ex-senyor molt carregat de cognoms que guardava una gran aparença amb un servidor. em vaig posar els meus calçotets de lligar, la meva samarreta de nirvana i vaig anar cagant llets cap el tanatori de sant gervasi, on s'oferia una missa en el seu honor.no sé ben bé per què hi vaig anar, ja que tot i tenir un sisè sentit força espavilat, la meva lògica deductiva tendia a zero; potser per veure com seria jo dins un taut, no ho sé.
mentre anava cap allà amb el 60, vaig llegir-me detingudament l'esquela, resulta que el cadàver era un marquès vidu de pedralbes amb més calers que mosques hi ha a un camp de refugiats. interessant.
la meva arribada al tanatori no es pot considerar triomfal, no vaig arribar a veure el mort i quan vaig fer acte de presencia a la capella on se celebrava la cerimònia, embadalit per l'aspecte d'anar a veure la iaia en diumenge dels presents, vaig ensopegar amb un gerro que en esberlar-se en mil pedaços va trencar l'harmonia del moment, tothom es va girar i em van llençar unes mirades d'odi pur que vaig esquivar per ben poc, per sort la figura del mossén i el crist clavat a la creu van aplacar l'ira que es respirava a l'ambient. la missa fou avorrida de collons, fins al punt de clapar-me dos cops, un amb roncs inclosos, que em van despertar just en el moment en què parlava el fill del milionari, el fill!! el filldeputa era...era calb com mon pare, guardava la bellesa helènica de ma mare i al coll...al coll tenia la marca de neixament en forma de polla típica dels bonamusa!! ja ho entenia, ens havien canviat al néixer!! semblava més gran que jo, però tothom sap que els joves adinerats fan l'aparença de ser més adults que la resta. no hi havia dubte, aquest malparit desgarbat era el fill de mon pare, bé, el que em feia de pare però que realment no ho era, m'entenen, no?
havia de parlar amb ell. en acabar la cerimònia em vaig acostar, havent tombat a dos familiars llunyans amb cops mortals de karate previament, per marcar terreny i distàncies. no em va costar gaire convencer-lo del que debia haver passat a la sala de parts i el vaig convidar a retrobar-se amb els seus pares biològics.
la realitat era una altra, jo volia venjança!!!!
de fet no tenia ganes de venjar-me, però em picava la curiositat i volia veure si podia gratar quelcom de l'herència.....
i en el proper episodi, la resolució de la gènesi garrinesca..........o no
miércoles, 28 de septiembre de 2011
la gènesi (I): origen d'un garrí
déu creà l'univers en sis dies, inventà el mètode ikea
plató
aprofitant el to bíblic de les darreres publicacions i que ja anem agafant confiança, us parlaré de la meva gènesi, el meu neixament. no espereu relats eròtics sobre la meva concepció ni mites com que vaig ser engendrat al cim del canigó, en mig d'una tempesta de neu, durant un bombardeig i amb música de john williams de fons; anirem directament al meu part.
fou el matí del vint de febrer de mil nou-cents vuitanta-quatre, any maleït per la ploma del destí, a l'hospital de sant pau, a l'hora de la coca-cola light, ma mare mirava per la finestra de l'habiació i en veure aquell repartidor amb tors d'adonis descarregar caixes de refresc d'una pegaso de l'època, patí una força contracció que va suposar la meva arribada al món, la cosa més bonica que havia aparegut mai sobre la terra, punt. fins aquí el relat de la meva senyora mare.
però jo, que tinc un sisè sentit molt desenvolupat, diguem sisè sentit, diguem amic invisible, en robert, de gran perspicàcia; sé amb certesa que l'homoerotisme relacionat a la coca-cola light no apareguè fins anys més tard. per tant el relat familiar del meu origen es basa en una farsa amb totes les de la llei.
i què va impulsar als meus pares a mentir-me en un assumpte tan delicat? fa uns anys vaig dedicar-m'hi de pet a investigar-ho, vaig abandonar la universitat, vaig deixar la xicota de tota la vida, em vaig anar desfent de les meves amistats i vaig contractar un detectiu, disfressat de psicòleg argumentant greus problemes emocionals, a qui veia un cop per setmana perquè m'ajudés a descobrir la veritat sobre la meva existència...
continuarà...
martes, 27 de septiembre de 2011
l'evangeli obscur de jesucrist
tot això passà l'any... bé, tan se val, perquè tot plegat és mentida, però li donarem un to èpic dient que és un any que déu nostrosenyor esborrà del calendari per vergonya i per rentar la imatge de la seva família. resulta que jesucrist estava atravessant per una d'aquelles èpoques de rebel.lia o de segona joventut típica d'aquells mascles de trenta-cinc a cinquanta anys recentment separats de la dona, i ja saben que aquestes fases afecten greument a la dignitat personal i a les de l'entorn. oju! que la culpa no fou seva, si no de maria magdalena, que era una bandarra de tres parells de...que cony, era un putot amb totes les lletres!!
el cas és que jesucrist va baixar a la terra per muntar-se una festa descomunal amb dos companys que va conéixer a la facultat de dret, l'steven seagal i en chuck norris, dos males peces que no havien passat de primer curs i que havien dedicat el seu pas per la facultat a fotre mastegots als empollons i a beure cervesa a totes hores, i que actualment regentaven una granja d'estruços a vilobí d'onyar, massachussets.
van arribar al capvespre a irak, volien gaudir dels favors de les mítiques putes de babilònia, però ja se sap que l'excés d'alcohol i la testosterona pels núvols són mals assessors del savoire faire necessari per tractar amb senyoretes que fumen i parlen de tu.
els tres van entrar a un prostíbul etzibant puntades depeu a les portes, cridant com peixateres i ruixant amb don perignon a les joves meretrius (ja saben que els musulmans són de pell fina i l'alcoholels hi provoca greus irritacions), quan va aparèixer en sadam hussein, que en aquells moments exercia de madamme del bordell, el més luxós de tot bagdad, per demanar-los, molt amablement, que moderessin la seva actitud vers les prostitutes; però la providència va voler que el tap d'una empolla de xampany que destapava jesús li anés directe a la cara i li buides un ull. en sadam llençà un crit esfereidor, com de garrí degollat, i de sobte començaren a sortir homes armats amb kalashnikov de sota les pedres i les putes i van rodejar els tres amics. en chuck i l'steven, que eren amants de la brega i estaven curtits en mil batalles (no imaginen com arriben a ser de malparits els estruços), no es van arronsar i van començar a repartir mantecaos a ritme de swing islàmic fins que no va quedar un moro viu; cames i braços de meuques es barrejaven amb troncs desmembrats de guerrillers amb les armes hàbilment desades al recte.
tot això no hauria anat més enllà d'un petit conflicte diplomàtic, fàcilment solucionable amb un partit benèfic entre estrelles retirades del món del futbol i de la faràndula, si no fos perquè en jesucrist, que portava un pedal de proporcions bíbliques, vomità sobre una còpia del corà del segle xv. es poden imaginar que a alà no li va fer puta gràcia. va muntar un cristu de tres parells de nassos, va fer ploure durant tres mesos seguits sobre el vaticà, amb calamarsa de la mida d'un puny. durant aquest diluvi van morir vint-i-set papes, dos-cents quaranta-nou bisbes i un català que estava allà de vacances.
déu pare va haver de demanar infinitat de favors per aplacar l'ira del seu homòleg musulmà, però finalment van signar un tractat de pau on el més rellevant era el càstig a l'ostracisme etern per chuck norris i steven seagal i la prohibició d'entrada als prostíbuls de més enllà d'estambul a jesucrist
el cas és que jesucrist va baixar a la terra per muntar-se una festa descomunal amb dos companys que va conéixer a la facultat de dret, l'steven seagal i en chuck norris, dos males peces que no havien passat de primer curs i que havien dedicat el seu pas per la facultat a fotre mastegots als empollons i a beure cervesa a totes hores, i que actualment regentaven una granja d'estruços a vilobí d'onyar, massachussets.
van arribar al capvespre a irak, volien gaudir dels favors de les mítiques putes de babilònia, però ja se sap que l'excés d'alcohol i la testosterona pels núvols són mals assessors del savoire faire necessari per tractar amb senyoretes que fumen i parlen de tu.
els tres van entrar a un prostíbul etzibant puntades depeu a les portes, cridant com peixateres i ruixant amb don perignon a les joves meretrius (ja saben que els musulmans són de pell fina i l'alcoholels hi provoca greus irritacions), quan va aparèixer en sadam hussein, que en aquells moments exercia de madamme del bordell, el més luxós de tot bagdad, per demanar-los, molt amablement, que moderessin la seva actitud vers les prostitutes; però la providència va voler que el tap d'una empolla de xampany que destapava jesús li anés directe a la cara i li buides un ull. en sadam llençà un crit esfereidor, com de garrí degollat, i de sobte començaren a sortir homes armats amb kalashnikov de sota les pedres i les putes i van rodejar els tres amics. en chuck i l'steven, que eren amants de la brega i estaven curtits en mil batalles (no imaginen com arriben a ser de malparits els estruços), no es van arronsar i van començar a repartir mantecaos a ritme de swing islàmic fins que no va quedar un moro viu; cames i braços de meuques es barrejaven amb troncs desmembrats de guerrillers amb les armes hàbilment desades al recte.
tot això no hauria anat més enllà d'un petit conflicte diplomàtic, fàcilment solucionable amb un partit benèfic entre estrelles retirades del món del futbol i de la faràndula, si no fos perquè en jesucrist, que portava un pedal de proporcions bíbliques, vomità sobre una còpia del corà del segle xv. es poden imaginar que a alà no li va fer puta gràcia. va muntar un cristu de tres parells de nassos, va fer ploure durant tres mesos seguits sobre el vaticà, amb calamarsa de la mida d'un puny. durant aquest diluvi van morir vint-i-set papes, dos-cents quaranta-nou bisbes i un català que estava allà de vacances.
déu pare va haver de demanar infinitat de favors per aplacar l'ira del seu homòleg musulmà, però finalment van signar un tractat de pau on el més rellevant era el càstig a l'ostracisme etern per chuck norris i steven seagal i la prohibició d'entrada als prostíbuls de més enllà d'estambul a jesucrist
lunes, 26 de septiembre de 2011
l'apocalipsi
ja que avui torno a galeres, aprofito per escriure un poema bonamusic que parla del final, el final de l'estiu, el final de vacances, el final de la innocència, el final dels temps: l'apocalipsi
deixeu de jugar
a pares i mares feliçment casats
deixeu de remenar
sota les minúscules calcetes
de les vostres nancys
a la recerca de pèl i humitat
en el seu pubis plàstic
deixeu de fer salts
a un buit de pega
on una xarxa de vellut
acomodarà les vostres
natges de préssec
durant la caiguda
i evitarà que colpejeu
contra aquell sòl
sobre el que pretenieu
escampar els vostres budells
deixeu-vos de romanços
en temps de crisi
ja que l'amor cotitza a la baixa
a la llotja de la codícia i l'engany
on arpies recentment llicenciades
cerquen adults adinerats
i vidues negres es deixen seduir
per ineptes arquitectes
de l'economia submergida
deixeu que l'esglèsia
assoleixi el poder gubernamental
i recuperem els valors tradicionals
de setge a l'infidel
i por
i mentida
i abús genital de vailets innocents
durant les misses privades de mitjanit
deixeu volar la vostra imaginació
brutalment mutilada
després d'anys de banalitat televisada
i centenars d'estímuls
que condueixen per una autovia
de tres carrils
cap a l'estupidesa extrema
deixeu-la volar ben amunt
allà on l'aire es difumina
en el no res
allà on la influència de la gravetat
permet viatjar en òrbita
el.líptica al voltant
dels residus de les ments
més brillants de generacions passades
deixeu de comulgar
entre les misèries
de les multituts sorolloses
sortiu dels vostres caus
només quan la foscor de les tenebres
desterri l'astre rei
en el seu penós i rutinari exili
deixeu que els nens s'acostin a mi
i faré d'ells un exèrcit
de perdedors
que vagaran dia rere dia
pels confinaments de la terra
amb el cap baix
la roba bruta
i els peus en carn viva
amb l'única esperança
d'implosionar
les seves ànimes
sobre la resta dels mortals
deixeu de dibuixar penis
als marges del llibres
i ruixeu amb benzina
les vostres cases
les escoles
les institucions
els parcs públics
els bars i els prostíbuls
desitjant que algun desaprensiu
llenci una burilla encesa
que ho ompli tot
de llum purificadora
deixeu d'imaginar
un món millor
i escaleu el campanar del poble
disfressats de guerrers medievals
i llanceu-vos al vostre destí
abraçats a una bombona de butà
cantant càndides cançons de campament
deixeu de nedar contra la corrent
dels efluvis urinaris sobre els que sureu
i fruiu del viatge
sobre mars daurats i amònics
i preneu fotografies
per ensenyar a la família
quan us trobeu al més enllà
deixeu de resar
doncs he vist al santíssim
fer les maletes
i penjar el cartell de
“tancat per vacances” a les portes del cel
i no penseu pas que la
seva cort d'escribes sordmuts i lobotomitzats
atendran les vostres plegaries
ja que romanen estàtics
romiant una nova versió
de l'apocalipsi
deixeu de somniar
que els jedis
en bambi
o en superman
us salvaran a l'últim minut de la pel.lícula
i comenceu a assumir
que el futur
farà olor de sofre i de merda seca
deixeu de fer el que esteu fent
doneu-vos les mans
i canteu una oració
mentre veieu com el sol
creua per darrer cop l'horitzó
obriu els ulls i escupiu junts al cel
en el que serà el vostre
darrer acte de fe
pensament
o acció
mentre, jo caminaré
amb resignació
però amb fermesa
cap a les gónades de l'hades
esperant ésser projectat
a velocitat cósmica
contra un mocador de formigó
viernes, 23 de septiembre de 2011
quan algú com jo troba un petit tresor
avui tot fent neteja he trobat una novel.la manuscrita d'en felip k. polla, un dels mestres de la ciència ficció i pare d'obres tan importants com: somnien els cogombres amb peladors elèctrics?, els cogombres que vingueren de l'espai i la trilogia ciber-cogombren. vaig consultar amb el meu avi, que era gran amic seu, i em va dir que aquesta era la seva darrera obra, però que no havia vist la llum ja que en felip k. polla morí de sífilis, que li va passar una puta vietnamita, just abans de portar- la a l'editor.
mentre el meu avi i jo solucionem uns assumptes legals per apoderar-nos dels drets de l'obra us transcriuré la introducció de la novel.la:
bé, fins aquí he pogut transcriure, en felip k. polla explicava grans històries, però tenia la caligrafia d'un metge... d'un metge manc i amb problemes psicomotrius.
ah la novel.la no té nom, s'accepten suggeriments. jo mentre seguiré treballant per enriquir-me gràcies a la feina dels morts
mentre el meu avi i jo solucionem uns assumptes legals per apoderar-nos dels drets de l'obra us transcriuré la introducció de la novel.la:
any 2079, després de cinquanta anys de penúries, on milions de persones han fet el salt a l'infern, on els casquets polars s'han fos i mig món s'ha enfonsat sota el mar, on els recursos escassegen i els que controlen el "cotarru" són folls i malvats; els països catalans s'han escindit de la península a base de dinamita i molta sang vessada, i ara vaguen a la deriva pel que abans era el mar mediterrani.
el seu president, joseph montylll, meitat home, meitat androide, vetlla per la supervivència del seu poble amb la moderació del seu avantpassat, però amb mà ferma (el país valencià fou bombardejat amb napalm i esborrat del mapa a la velocitat del llamp en no voler adherir-se al tractat separatista català, això si, no van patir, en montylll és implacable pero benevolent).
nova catalunya, però, no es zona segura: a part dels feixistes i els botiflers per control remot que viuen amagats entre la població autòctona, les hordes carpetovetòniques s'acosten a bord de dofins i llobarros modificats genèticament buscant brega i uns bolets que creixen a l'alta ribagorda, que mitjançant màgia negra i bla bla bla poden fer tornar els temps d'esplendor al imperio español, donde nunca se pone el sol...
bé, fins aquí he pogut transcriure, en felip k. polla explicava grans històries, però tenia la caligrafia d'un metge... d'un metge manc i amb problemes psicomotrius.
ah la novel.la no té nom, s'accepten suggeriments. jo mentre seguiré treballant per enriquir-me gràcies a la feina dels morts
jueves, 22 de septiembre de 2011
mesures per sortir de la crisi
avui és d'aquells dies en què si fos líder mundial despenalitzaria l'ús públic d'armes, imposaria a la vanguardia que oferís smith & wessons i colts amb el suplement dominical a preu baix i atorgaria llicència per matar a aquells que estessin més "sumbats", jo inclòs.
és clar, jo jugaria amb avantatge, com qualsevol tio merda provincià que assoleix el poder de forma poc lícita (no crec que arribi a governar democràticament, tinc massa draps bruts amagats, a més el moviment 15m em calà fons i ja no confio en l'actual sistema polític, crec que una altra democràcia és possible, la meva democràcia, una dictadura a l'ús on mano jo i tots contents), no aniria a pit descobert, amb un revolver de fa segle i mig, a lloms d'un cavall blanc i amb un barret de pell de polla de natiu americà. em faria construir un exoesquelet de titani, amb propulsors nuclears i un armament tan potent que em permetés carregar-me mig sabadell d'una ràfega.
tot són beneficis, el divertiment que suposa empunyar i disparar un arma és immens, recordeu els cops que heu anat a a fer un paintball i el que heu fruit, ara imagineu que és amb foc real, tanta adrenalina us impediria pensar en desgràcies i en retallades socials. la fabricació d'armament reactivaria l'economia (tothom sap que les guerres aixequen mercats enfonsats, consulteu les estadístiques). l'ensinistrament militar al qual us haurieu de sotmetre per supervivència, faria que estèssim preparats per qualsevol possible invasió per part dels francesos, muslmans o alienígenes. i ara analitzem el tema que més us preocupa: "moriria molta gent", si, i? aplicant una regla de tres senzilla deduim que com menys gent siguem, més recursos hi haura per tots, més espai tindrem i menys cues haurem de fer, imagineu poder plantar el parasol a les magnífiques platges de lloret sense la necessitat de llevar-se a les sis del matí, o poder pujar al dragon khan un cop rere l'altre sense pausa. a més amb els cadàvers podem fer pinso i adob i ser un model de ramaderia i agricultura ecològica, que tant de moda està i que tant ens agrada a tots.
reflexioneu i recordeu, no voteu ningú que no parli bé de les armes
és clar, jo jugaria amb avantatge, com qualsevol tio merda provincià que assoleix el poder de forma poc lícita (no crec que arribi a governar democràticament, tinc massa draps bruts amagats, a més el moviment 15m em calà fons i ja no confio en l'actual sistema polític, crec que una altra democràcia és possible, la meva democràcia, una dictadura a l'ús on mano jo i tots contents), no aniria a pit descobert, amb un revolver de fa segle i mig, a lloms d'un cavall blanc i amb un barret de pell de polla de natiu americà. em faria construir un exoesquelet de titani, amb propulsors nuclears i un armament tan potent que em permetés carregar-me mig sabadell d'una ràfega.
tot són beneficis, el divertiment que suposa empunyar i disparar un arma és immens, recordeu els cops que heu anat a a fer un paintball i el que heu fruit, ara imagineu que és amb foc real, tanta adrenalina us impediria pensar en desgràcies i en retallades socials. la fabricació d'armament reactivaria l'economia (tothom sap que les guerres aixequen mercats enfonsats, consulteu les estadístiques). l'ensinistrament militar al qual us haurieu de sotmetre per supervivència, faria que estèssim preparats per qualsevol possible invasió per part dels francesos, muslmans o alienígenes. i ara analitzem el tema que més us preocupa: "moriria molta gent", si, i? aplicant una regla de tres senzilla deduim que com menys gent siguem, més recursos hi haura per tots, més espai tindrem i menys cues haurem de fer, imagineu poder plantar el parasol a les magnífiques platges de lloret sense la necessitat de llevar-se a les sis del matí, o poder pujar al dragon khan un cop rere l'altre sense pausa. a més amb els cadàvers podem fer pinso i adob i ser un model de ramaderia i agricultura ecològica, que tant de moda està i que tant ens agrada a tots.
reflexioneu i recordeu, no voteu ningú que no parli bé de les armes
miércoles, 7 de septiembre de 2011
vigileu amb la gent gran
avui és d'aquells dies que malgrat tenir la ment tèrbola i el cos encarcarat, puc posar-me a cagar perles en qualsevol moment. això m'obliga a estar doblement alerta: primer, de tota la cort de pispaires i pidolaires que segueixen els meus moviments com patètics fanàtics d'un jesucrist postmodern. segon, de les ments malvades que pretenen desequilibrar el meu delicat estat psíquic.
del primer grup, el millor que puc esperar és que es prenguin massa a la valenta això de les perles i s'estomaquin entre ells fins a quedar reduïts a una escudella d'ossos, sang i budells servits sobre terra de gres [precaución! puede contener trazas de masa encefálica y cacahuetes], el major perill que corro és que em salti una gota de sang a l'ull i em quedi cec. això seria una gran contrarietat ja que actualment pateixo un atac de sordmudesa aguda i tot plegat minvaria força les meves capacitats cognitives.
el segon grup és més perillós: sota l'aparença d'amables velletes i no tant amables marqueses de l'eixample (algun dia faré una dissertació sobre aquesta tribu urbana) s'amaga un excèrcit de fills de mala mare sense escrúpols, ensinistrats en les tècniques més modernes de sugestió, tortura psicològica i macramé aplicat a la seguretat nacional; que sota innocents qüestions sobre les necessitats hidrolumíniques de les seves plantes i incessants demandes de rebaixa de preus, dinamiten la moral del desgraciat venedor, en aquest cas jo, i deixen el còrte cerebral nu i llest per ser explorat i manipulat al seu antotj. normalment m'importaria una merda que em llegissin la ment ja que només trobarien pits, conys i paraules grolleres, però avui és diferent: tota la boira neural que m'acompanya és producte d'una eterna reunió que vam mantenir ahir al vespre els companys de la "lliga universitària per la solució de problemes a escala mundial", on vam traçar les directrius definitives per salvar l'economia global i erradicar la sida tot a l'hora; ho sé, sona molt feixuc tot plegat, podria haver format part de l'equip de volei femení, però no em donaven tants crèdits de lliure elecció.
ja no sé que us anava a dir, m'he pres tres gintònics per passar la ressaca d'ahir (em vaig fotre disset, com us penseu si no que suportaria aquella colla de ressabiats idealistes amb carmanyola i dessuadores d'skatala?), el fet és que la història aquesta de les mercenàries de la ment és una puta patranya, o no, no tinc ni puta idea. així que deixo la responsabilitat de redactar el futur de la humanitat a les vostres mans
vaig a fe un xarrup de benzina a veure si em marxa el mal de cap, i recordeu, no us fieu mai d'una velleta que us somriu o que us demani ajuda a l'hora de creuar el carrer
del primer grup, el millor que puc esperar és que es prenguin massa a la valenta això de les perles i s'estomaquin entre ells fins a quedar reduïts a una escudella d'ossos, sang i budells servits sobre terra de gres [precaución! puede contener trazas de masa encefálica y cacahuetes], el major perill que corro és que em salti una gota de sang a l'ull i em quedi cec. això seria una gran contrarietat ja que actualment pateixo un atac de sordmudesa aguda i tot plegat minvaria força les meves capacitats cognitives.
el segon grup és més perillós: sota l'aparença d'amables velletes i no tant amables marqueses de l'eixample (algun dia faré una dissertació sobre aquesta tribu urbana) s'amaga un excèrcit de fills de mala mare sense escrúpols, ensinistrats en les tècniques més modernes de sugestió, tortura psicològica i macramé aplicat a la seguretat nacional; que sota innocents qüestions sobre les necessitats hidrolumíniques de les seves plantes i incessants demandes de rebaixa de preus, dinamiten la moral del desgraciat venedor, en aquest cas jo, i deixen el còrte cerebral nu i llest per ser explorat i manipulat al seu antotj. normalment m'importaria una merda que em llegissin la ment ja que només trobarien pits, conys i paraules grolleres, però avui és diferent: tota la boira neural que m'acompanya és producte d'una eterna reunió que vam mantenir ahir al vespre els companys de la "lliga universitària per la solució de problemes a escala mundial", on vam traçar les directrius definitives per salvar l'economia global i erradicar la sida tot a l'hora; ho sé, sona molt feixuc tot plegat, podria haver format part de l'equip de volei femení, però no em donaven tants crèdits de lliure elecció.
ja no sé que us anava a dir, m'he pres tres gintònics per passar la ressaca d'ahir (em vaig fotre disset, com us penseu si no que suportaria aquella colla de ressabiats idealistes amb carmanyola i dessuadores d'skatala?), el fet és que la història aquesta de les mercenàries de la ment és una puta patranya, o no, no tinc ni puta idea. així que deixo la responsabilitat de redactar el futur de la humanitat a les vostres mans
vaig a fe un xarrup de benzina a veure si em marxa el mal de cap, i recordeu, no us fieu mai d'una velleta que us somriu o que us demani ajuda a l'hora de creuar el carrer
sábado, 27 de agosto de 2011
movistar, hem de parlar
aquesta es la fórmula universal que hom i don diu a la parella quan vol donar per finiquitada la relació que hi ha entre ambdós, si o si, no hi ha volta de full.
doncs avui el sr movistarm a través d'un desganat depenent vigorèxic, ha ferit els meus sentiments. em disposava a canviar el meu arcaic mòbil a vapor de targeta per un smartphone de la òstia amb catéter i via per poder estar endollat permanentment a la xarxa i així convertir-me en un zombi de les ones cibernètiques. També he de dir que sóc una persona que tem els canvis i que després de barrinar durant molt de temps, m'he armat de valor i he decidit fer el gran pas, fins i tot m'he posat roba elegant; bé, no, però com a mínim m'he canviat de muda.
quan la depenenta musculosa m'ensenyava el catàleg amb una desídia pròpia d'un condemnat a mort, he preguntat pels preus dels telèfons, sospitosament més cars que els que havia vist a internet, en un acte d'estratègia paramilitar de consum. -te sale más caro pasarte de tarjeta a contrato que hacerte un número nuevo – he quedat horroritzat i amb un filet de veu he dit que ja m'ho pensaria i he abandonat l'establiment.
què collons significa que em surt més car passar-me de targeta a contracte que fer-me un número nou??!!!! porto més de dotze anys amb vosaltres, no us diu res la paraula fidelitat???!!! fa més de dotze anys que tinc el mateix número, no concebo una vida sense aquestes xifres; un sis, un quatre i un set repetits en una suggerent dança de nou dígits. Porto més temps amb ell que el que he estat i estaré amb parella, ha sobreviscut a pèrdues, robatoris, caigudes contra la paret, nits de bogeria, depressions, viatges còsmics, em defineix...bé, potser no tant, però si m'haguessin de numerar seria el 646 etcètera.
en fi, mentre intento recompondre les peces de la meva malmesa ànima a base de suc de pinya i refregit de migdiada a la ràdio, només puc dir: sr movistar, ha signat la sentència de la nostra relació
doncs avui el sr movistarm a través d'un desganat depenent vigorèxic, ha ferit els meus sentiments. em disposava a canviar el meu arcaic mòbil a vapor de targeta per un smartphone de la òstia amb catéter i via per poder estar endollat permanentment a la xarxa i així convertir-me en un zombi de les ones cibernètiques. També he de dir que sóc una persona que tem els canvis i que després de barrinar durant molt de temps, m'he armat de valor i he decidit fer el gran pas, fins i tot m'he posat roba elegant; bé, no, però com a mínim m'he canviat de muda.
quan la depenenta musculosa m'ensenyava el catàleg amb una desídia pròpia d'un condemnat a mort, he preguntat pels preus dels telèfons, sospitosament més cars que els que havia vist a internet, en un acte d'estratègia paramilitar de consum. -te sale más caro pasarte de tarjeta a contrato que hacerte un número nuevo – he quedat horroritzat i amb un filet de veu he dit que ja m'ho pensaria i he abandonat l'establiment.
què collons significa que em surt més car passar-me de targeta a contracte que fer-me un número nou??!!!! porto més de dotze anys amb vosaltres, no us diu res la paraula fidelitat???!!! fa més de dotze anys que tinc el mateix número, no concebo una vida sense aquestes xifres; un sis, un quatre i un set repetits en una suggerent dança de nou dígits. Porto més temps amb ell que el que he estat i estaré amb parella, ha sobreviscut a pèrdues, robatoris, caigudes contra la paret, nits de bogeria, depressions, viatges còsmics, em defineix...bé, potser no tant, però si m'haguessin de numerar seria el 646 etcètera.
en fi, mentre intento recompondre les peces de la meva malmesa ànima a base de suc de pinya i refregit de migdiada a la ràdio, només puc dir: sr movistar, ha signat la sentència de la nostra relació
jueves, 25 de agosto de 2011
distopies garríniques I
aprofitant que l'altre dia vaig assistir a una brutal actuació musical al de barri gràcia, us explicaré un moment clau de la història de catalunya i d'espanya. es probable que no la conegueu perquè tot plegat succeix l'any 2015.
tot començà en una reunió d'intelectuals televisada, en aquells temps les reunions d'intelectuals havien escombrat els “realities” de les graelles televisives i s'exhibien en prime-time, ja era tard, però, i els tertulians havien begut força, quan en josmar, que tenia una càrrec força rellevant dins l'acadèmia de la llengua, digué allò de “el socio del español es macho como yo” amb una mofa socarrant i farcint-ho amb molta ploma. clar, allò tenia un share proper al 40% i es va difondre com l'antrax quan bufa la tramontana; ja es poden imaginar que als afeccionats de l'equip perico, l'únic capdavanter que hi havia en aquells moments a catalunya, no els va fer puta gràcia.
van agafar una emprenyada de tal magnitud que es van iniciar en el noble art del genocidi i van focalitzar la seva ira amb el col.lectiu gltb de barcelona, a més dels coixos de cama esquerre i a les parelles d'avis propietaris d'agapornis.
va ser com una guerra civil, bé de fet va ser una cruel matança totalment gratuïta. imaginin tot de socis amb estúpids barrets i bufandes blanc i blaves, armats amb subfusells automàtics arrassant els clubs d'ambient de l'eixample i d'altres desequilibrats amb samarretes que fan apologia del vermut, cosint a ganivetades a joves marietes en mig de la via pública, davant de la mirada impassible dels joves heterosexuals blancs que quedaven (els psicòpates pericos també es van carregar uns quants negres, posats a fer, deurien pensar).
la població de la ciutat comtal es va reduir a tres-centes mil persones. els afeccionats de l'espanyol vaguejaven entre el caos i la destrucció, fotent algun tret a qui els resultava sospitòs d'ésser marica, caminaven embadalits i somreien amb aquella ganyota pròpia dels que són sabedors d'haver fet la feina ben feta , i dels subnormals.
i aquest moment d'abaixar la guàrdia, fruit de l'èxtasi, és el que van aprofitar els turcs, que s'amagaven en galeres rere l'hotel vela, per envair, primer barcelona i després la península sencera.
bones nits amics meus tots
benvinguts al racó del garrí dèspota, un lloc de lliure accés i lliure pensament on aniré públicant els meus pensaments, sentiments, opinions i més excrecions amb una periodicitat beatífica i orgànica, és a dir quan em surti dels sants collons.
tot i que sembli mentida, no a tothom li agraden els porcs ni les seves costums, així que puc arribar a entendre que no a tothom li agradrà o li semblarà bé el que escric aquí, sou lliures d'expressar la vostra opinió i d'insultar, gratuïtament o amb raó.
ah, aquest és un espai xarnegu, tan puc escriure en català, com en castellà o cirílic, així que no toqueu els collons amb el tema de l'idioma.
i recordeu:
la venjança és un plat
que se serveix en una gran safata de disseny
reescalfada al microones
i amb abundant varietat
de mísera guarnició
tot coronat amb una reducció de vinagre
de módena
tot i que sembli mentida, no a tothom li agraden els porcs ni les seves costums, així que puc arribar a entendre que no a tothom li agradrà o li semblarà bé el que escric aquí, sou lliures d'expressar la vostra opinió i d'insultar, gratuïtament o amb raó.
ah, aquest és un espai xarnegu, tan puc escriure en català, com en castellà o cirílic, així que no toqueu els collons amb el tema de l'idioma.
i recordeu:
la venjança és un plat
que se serveix en una gran safata de disseny
reescalfada al microones
i amb abundant varietat
de mísera guarnició
tot coronat amb una reducció de vinagre
de módena
Suscribirse a:
Entradas (Atom)