darwinisme II

   bona nit petits buròcrates del sexe a quatre rals el bes. fa poques setmanes vaig encetar una nova secció basada en el mestre darwin, els coneixements que giren en torn el seus estudis i les aberracions perpetrades pel gènere humà, generalment provocades per generacions d'endogàmia, o bé pel seu creador, per desacreditar al vell boig que diu que venim del mico (alguns més que d'altres). en fi una secció que parla de gent que no passaria a la següent ronda del càsting pel programa "és usted apto para perpetuar la especie".

   avui li toca al torn a STRANGE PEOPLE PASSEJANT STRANGE DOGS. se que és un ventall molt ampli i incert, segur que molts direu: -filldeputa, jo tinc un perru i el trec a passejar, em surto dels canons de la normalitat, però no mereixo la humiliació d'ésser representat a aquest blog de merda. teniu rao. el post d'avui va dedicat, entre d'altres, a aquells xarnegos, amb anatomia esculpida a base de gimnàs i metaamfetamina, amb l'ego més inflat que els seus bíceps, que per raons inexplicables (viuen a casa els pares, que són infinitament més garrulos que ell) no passejen un pitbull psicòpata ensinistrat per matar negres, sino que van amb un gosset míser, més lleig que insultar el gran pare en setmana santa, i que la seva única habilitat és ridiculitzar el seu amo.
   tranquils, aquests homenots no suposen un problema per l'espècie, tenen un enemic natural anomenat "seat-leon-contra-mediana-de-la-autopista-del-maresme" que en regula la població.

   també toca parlar d'aquelles senyores velles que sembla que treguin a passejar un porc vietnamita, o bé un tall rodó de vedella amb potes, però que quan t'hi acostes pots discernir un pobre ca de forma cilíndrica que lluita per respirar i que sembla que cada passa que fa sigui la darrera de la seva suculenta vida. això es deu generalment a que les seves dueñes pateixen d'alzheimer galopant i no recorden si han posat menjar o no al quisso, i per curar-se en salut...

   cas a part mereixen els degenerats carpetovetònics que es dediquen a la caça del conill i que s'anomenen  amants dels llebrers fins que deixen de correr i els pengen dels arbres, per aquests FILLS DE LA GRAN PUTA SIFILITICA els hi desitjo que ploguin bombes nuclears sobre la seva comunitat autònoma perque ni una molecula del seu adn s'escampi per enlloc.

   dins el grup mereixen una mort espantosa hi ha els mal parits que li roben la dignitat al seu animal de companyia, el millor amic de l'home diuen, disfressant-los com les seves mares els disfressaven a ells quan encara no sabien dir ni papa ni mama. a veure, tothom hem tingut algun loser a prop que ha rebut bulling per part nostra, però un gos és diferent. tothom sap que un gos fa més pena que un ésser humà, si no penseu en la peli aquella del tom hanks i el dogo de burdeos. oi que veu plorar com bledes quan el gos s'enduu un balasu? oi que haurieu desitjat que se l'emportés el tòtil amb cara de ninot? de veritat... en fi, els que vesteixen el gos com a paco clavel, un xarrup de napalm als kellog's

   vaig pensar aquest post arrel d'una senyora amb greus problemes volumètrics, amb aspecte de tieta pesada de sèrie de tv3,  conduida per un gos-rata, d'aquests que només borden i fan pudor, amb una corretja telescòpica, formant matxembrats gos-amo que abarquen tota la vorera. quan el gos va a pixar a l'arbre, la mestressa s'acosta a un portal a mirar si pot robar els catèlgs del carrefour; si la mestressa s'acosta a l'arbre per buscar rates pel dinar, el gos aprofita per pixar-se sobre les ofertes de ganxitos del catàleg, tot mancat d'una coordinació pròpia d'una parella de sordmuts ebris com soviètics siberians. clar, el problema és que posen en perill el lliure albedriu dels carrers de la ciutat: els pobres vianants que miren l'smartphone i s'entrabanquen com si d'una trampa vietnamita es tractés i els usuaris de la bicing que no tenen pebrots d'anar per la calçada i han d'accionar el timbre ridícul o frenar, fent aquell esglai dolorós de frens de saldo, quina pena.....recordeu-me que algun dia us parli dels usuaris del bicing. en fi, si veieu a aquestes senyores canvieu de vorera, són més perilloses que una colla de latinkings fins al cul de pisco i sobrassada de peyote.

  i per acabar, si algun dia aneu vora les 2 del migdia pels carrers girona amb consell de cent, podeu trobar una parella de superfreaks, un es el prototip de national rock people i l'altre és un geek amb tendència a l'hidrocefàlia que passejen un golden retirever amb cara de dona'm l'extremaunció perquè pugui empassar-me la càpsula de cianur que porto al collaret i acabar amb el meu patiment. 

darwinisme

    hola nois, avui donaré unes lliçons d'història i de biologia bàsica. com tots sabres, charles darwin era un home antic, del segle equis uve palito, palito...palito? bé no ho se del cert, però no és rellevant, el fet és que tenia cara de ser més antic, i foll com un cranc de riu americà, i també tenia la mirada d'aquells que prefereixen menjar-se els cigrons cosits, però no és el que ens ocupa avui.

darwin en una foto d'arxiu

   tots coneixereu a darwin com la persona que posà cara a l'etiqueta d'anís del mono, però oh, ignorants amics, en darwin va fer moltes més coses, durant un viatge lisèrgic per sudamèrica i rodalies, el ganapiot es va treure de la màniga la teoria de l'evolució; que ve a dir que els animalons i demés s'adapten al medi hostil per sobreviure, i només les espècies més aptes passen de generació i tal i tal, alguna cosa així, el que vindria a ser la selecció natural.

darwin posant per anís del mono i resultat final

   doncs bé, en aquesta nova secció, parlaré de la selecció natural i de col.lectius i gent que estaria fregant el pal, és a dir que atenta una mica sobre el que hauria de ser gent apta per sobreviure. persones (per dir-los d'alguna manera) que tot i meréixer viure al marge de la societat estan perfectament integrats en aquesta i frueixen de les avantatges de la resta de ciutadans.

   i com no puc anar pel món esborrant-los del mapa amb una goma milan nata ni amb el winchester del meu avi perquè a catalunya encara està mal vist portar armes de foc pel carrer, vull fer palesa la meva denúncia perquè les autoritats pertinents prenguin cartes en el asuntu.

   primer de tot parlaré dels SLOW-RIDICULAR-RUNNERS, són aquells infraéssers que surten a correr perfectament equipats: sabatilles ergonòmiques con suela de carbón activo, cámara de aire del polo norte y empeine de piel de polla de camello, malles de lycra realzanalgas 3000, samarreta tècnica de 2,78 g de pes  i paravents hipoalergènic, autotranspirant i electroestimulador. no oblidem els complements: gorra, ulleres de sol encara que surtin a córrer de nit, pulsòmetre i, sobretot, mp3 lligat al braç. generalment tot de marca decathlon. què els fa tant odiosos??? que no corren, arrosseguen els peus, belluguen els braços i posen cara de patiment, però es desplacen més a poc a poc que una eruga amb tetraplègia congènita avançada. fins i tot la meva besàvia de 118 anys morta corre més.

slow ridicular runners

   sabeu de que parlo, no?? doneu un tomb per un parc o pel passeig marítim del poble, segur que trobeu a un desgraciat d'aquests!!

subnormals corrents

   i la meva pregunta és, què cony els motiva a mostrar-nos la seva tristor??? no parlo d'aquella gent d'edat avançada amb pell apergaminada que sembla que hagi de morir a la passa següent, que també. senyors, són vells, facin el favor d'anar a donar pel cul als seus fills, que segur que s'ho han guanyat. el dubte me corroe por dentro quan vaig a algú relativament jove, amb el sentit del ridícul que encara els hi hauria de funcionar. de fet la setmana passada vaig veure a una mossa de no més de 25 anys, arrossegant la seva anatomia per la gran via, vaig estar a punt de convidar-la a un xarrup de cigala, però ma mare sempre m'ha dit que no me'n porti al llit a gent susceptible d'estar massa boja, que malgrat que el sexe pot ser de bona qualitat, pots despertar-te trobant a faltar algun organ o membre...

   el meu consell, és que si us trobeu amb un homínid d'aquests, l'animeu com si estés corrent la marató de nova york, a veure si se n'adona del que fa i deixa de "córrer" i es dedica a l'estudi del cargol poma que és més necessari per la societat.

   P.D. si veieu a un tio corrent amb xandall de tactel 90's cant tunis style millor no li dieu res, son perillosos

exemple de junky chandal botarates

alvin i els esquirols

   hola noies, com va tot? disculpeu la meva absència d'aquests darrers mesos però em trobava en tasques de missió humanitària a cambodja fent un sever control de la població. i ha funcionat prou bé, crec que tenim la solució per combatre la crisi global, i per tant, en un dia com avui, no deixaré de treballar per construir un món millor. dieu-me esquirol si voleu, prefereixo ésser recordat com un lluitador.

   darrerament m'han arribat veus, titllant-me de conservador i de virar el meu discurs cap estribord...mmm...bé diguem que sóc pragmàtic, la idea és arribar a l'objectiu mitjançant el camí que sigui. i no crec que el camí sigui sortir amb banderetes, gorres i entrepans ressecs en processó, rere una pancarta conduida per uns "líders sindicals" que bé podrien ser un ewok jubilat i un parroquià tipus del bar de mon pare

    - oye, cándido, nos paramos a tomar un sol y sombra al bar d'enfrente?


   nois, sabeu que la vaga d'avui no servirà de res, com no serveixen de res les concentracions pacífiques (les manifestacions antiguerra de la època del bigotis, les del 15m...), així que us animo a deixar les banderoles i agafeu porres, pedres, destrals, arcs i fletxes i foc, molt de foc!! i soritu al carrer a fer el que us dicti el cor

MENYS PANCARTES I MÉS NAPALM!!!

   això si, és cert que en els darrers temps he mantingut vincles amb els sectors més poderosos/rancis de la societat, de fet ahir vaig tenir una reunió secreta amb en puig i el fernandez diaz i van acordar que em deixarien un vehicle en proves per minimitzar l'efecte dels piquets informatius, me'n moro de ganes de provar-lo

   de fet me'n vaig corrents o em perdre les movilitzacions de les 12h!!!

   i recordeu:

LA REDUCCIÓ (DE POBLACIÓ) ÉS LA SOLUCIÓ

bruce bilis: gra de pus

   ALERTA!!! ha arribat una carta a la redacció del racó del garrí dèspota, pel seu contingut el remitent demana que el mantinguem a l'anonimat... bé direm que és Xavi F. R. o X. Fernàndez Roig de Terrassa, d'una empresa relacionada amb la venda de material elèctric, però no direm quina.

   com no hem pogut contrastar la veracitat del contingut, però ens ha agradat l'estil, la transcriurem tal qual, això si, amb presumpció de veritat i d'innocència.


   hi ha gent que téun gra de pus al cul, hi ha gent que té morenes, hi ha gent que pateix càncer, hi ha gent que té sida, d'altre sífilis i d'altre que li senta malament menstruar; jo no tinc cap problema d'aquests, el meu però és que a la meva vida hi ha un informàtic.


   no compleix el perfil de jovincell desubicat i desgarbat, amb ulleres de vidre gruixut, samarretes amb acudits sobre el codi binari i greus, molt greus problemes per aconseguir sexe. aquest no té problemes per sucar el melindro, sempre que hi hagi billets pel mig. correspon al típic home adult que estudià informàtica quan els ordinadors es deien computadores i empraven vàlvules enlloc de microprocessadors, i clar, els seus coneixements estan obsolets, i ell ho sap i suposo que el seu cap també, però clar, fotre fora de l'empresa a un tros de soca que ha arrelat deu costar calers.


   clar que el jefe no és un paperina i no mantindrà un sou gratuïtament, per tant li ha assignat altres feines. d'entre les tasques submergides que exerceix hi ha la de xivato i espia, la de pensador, la d'intelectual, la de diplomàtic i la d'infermer, què? quan apareix més tard de les cinc de la tarda, el seu alè és capaç de curar ferides.


   de les seves tasques, la que més atempta contra la dignitat de l'individu és sens dubte la d'espia-xivato. no els hi tinc gaire apreci als ffillsdeputa d'aquesta calanya, de fet a l'escola els xerraven més del compte els hi grapavem un cartellet a la llengua on indicava la seva condició de delator. doncs aquest personatge té càmeres repartides arreu, de fet en tinc una just a sobre, no us extranyi que en aquest moment es trobi al seu despatx, a fosques, amb els pantalons baixats, amb una corda al coll (carradine style) pelantsela psicopàticament m'entra m'observa escrivint aquestes línies.


   en fi, amb el que li agraden les dones que beuen whiskey i et tiren el fum a la cara, existeix la possibilitat que acabi tenint alguna de les coses que he anomenat al principi.


   deixarem que la natura segueixi el seu curs...


   què, com se us ha quedat el cos?? interessant, eh? Xavier, quan et despedeixin de la feina has de saber que el garrí t'espera amb les portes i les potes obertes.

   i vosaltres, estimeu mentre us quedi esperança i compreu productes de la terra

A QUE ESPEREM??!!!!!

   jo que sempre he fugit de les etiquetes identitàries; que sempre m'ha suat la minga el nacionalisme; que he defensat a capa i espada el xarneguisme com una forma d'entendre la vida; que sempre m'he considerat igual que un andalús o extremeny, per molt ganduls que siguin (jo tampoc visc arrelat a la cultura de l'esforç, la sang de mèrida que corre per les meves venes deu tenir alguna cosa a dir); que sempre he pensat que el que necessiten els indepes pesats que surten entre concert i concert a llegir un manifest transnuitat és una bona lavativa de nitroglicerina; que sempre he pensat que esquerra republicana és com una gran casa de putes amb bigoti; jo que vaig saltar amb el gol d'iniesta a la final del mundiSTOP...tampoc ens passem, no cal faltar a la veritat. jo que sempre m'he considerat un ciutadà del món, malgrat no haver anat més enllà de porqueres; doncs jo, des de fa uns mesos, tinc l'estelada penjada al balcó, onejant entre farigoles, romanís i un cactus.

   per què? això és el que té menys importància: atac constant del sector caspa-feixistoide de madrit i rodalies, expoli fiscal, despreci dels costums i la cultura catalana (tot i que algun dia haurem de parlar del pop-rock català, i posar els punts sobre les is)...pollades!!! indepenència perquè si!! perquè ens surt de la punta del flabiol, com si haguèssim de justificar-nos!! només faltaria...

   siguem pragmàtics i analitzem el com. penseu que per assolir de la nostra terra un estat independent haurem de vessar ingents quantitats de sang i budells i deixar moltes víctimes pel camí, perquè vegin que anem en sèriu. També haurem de fer una petita neteja ètnico-social dins les nostres files, perquè desenganyem-nos, hi ha molt de capullo oriund d'aquestes terres, el típic català ensumamerda, de perfil democristià, llepafils i cagadubtes; fàcilment reconeixible en un restaurant perque passa hores amb la carta a la mà fent càlculs de la combinació més econòmica mentre discuteix amb la parenta. tots aquests cop al clatell i a enriquir el subsòl patri.

   penseu que després haurem d'assegurar les fronteres i la rereguarda mitjançant tècniques suggestives i intimidatòries de primer ordre, exemple: mines antitancs a l'entrada de l'A2 a fraga, botiflers penjats a l'AP7 a ulldecona com feien amb els pirates, i a la frontera francesa podem enviar al guardiola, que amb aquell savoir faire, convenceria als gavatxos de les inconveniències d'envair-nos. a més, amb els caiguts per la llibertat de la terra, a mode d'homenatge i eina dissuassòria, podríem dissecar-los i repartir-los pels llindars del país, amb mirada inquisidora i assenyalant a mode de gran hermano, amb un cartell que digui: "le advierto, està usted entrando en catalunya, lo hace bajo su responsabilidad, cuidado con lo que hace, le estamos vigilando".

   si pensen que arribem a aquests nivells de bogeria, tard o d'hora, acabaran deixant-nos en pau.

   de fet, el cactus que hi ha al costat de l'estelada seria un bon model de la catalunya que necessitem, país petit però autosuficient, quasi immortal i amb unes defenses que pobre del que gosi tocar-nos la polla

cefalea gàstrica i altres propostes electorals

què el debat? tampoc el veu veure? ja, llàstima que no estéssiu llegint un bon llibre o esmolant puntes de fletxa per quan arribi el moment d'emprar-les.

tots sabem que a nivell polític, els debats no serveixen per una puta merda, els votants convençuts no canviaran de parer i els indecisos, bé si el debat fos una mica més intens o profund, aconseguiríem que als indecissos els hi petés la ceba, però de moment ni això. ara, el dia després és molt divertit veure com tothom opina, fins i tot aquella gent que no hauria de tenir ni drets humans. doncs avui a la feina, mentre aquest tipus de gent exercia d'analistes polítics: ESTA ES LA ESPAÑA QUE NOS DEJA ZAPATERO! jo, com a bon ciutadà he intentat trobar solucions, no polítiques, en aquest àmbit, ara per ara no hi ha solució, mirin que estic plantejant-me votar al retardat del rajoy, per allò de l'esperit de superació i tal, si un monger papissot producte de l'endogàmia galaica pot arribar a president del govern, què no pot assolir un graduat en ESO??!! 

no, jo com a filàntrop desinteressat miro molt més enllà: la crisi!! la crisi econòmica, però sobretot la crisi de valors que estem patint. al principi, les idees que romiava pudien a utopia de manual: desacceleració de l'economia global, optimització de recursos, mesura de la tassa de natalitat, blablabla... no està malament, però l'oblit és ple de bones paraules i bones intencions. els fets han d'anar acompanyats de focs artificials, i aquests focs no són altres que l'us de la violència extrema; no que sortim al carrer a fotre  crits, quatre trets i després al bar a beure com si tinguéssim un fetge d'adamantium.

no, crec que en aquest moment el que necessitem és BON TERRORISME. a veure no ens alarmem, el terrorisme està mal vist perquè té mala publicitat dels mitjans, les finalitats solen ser innobles (diners, nacionalismes i religió bàsicament) i perquè la gent que porten a terme els atacs o gestionen els grups estan totalment mancats de carisma i estil. -hoyga que yo cuando muera voy a ir al cielo mahometano a pasarme la eternidad follando con huries, sí, me he cargado al dahlai lama, pero era un cerdo infiel- escolta, t'has vist les pintes de follacabres sarnós? si jo fos una verge d'aquestes, en veure't entrar per les portes del cel giraria el coll molt ràpid a veure si m'el trenco i moro, a més, anima de càntir, si has volat pels aires amb un cinturó de vint quilos de dinamita, amb quina polla follaràs? 

òstia, però allò de l'hipercor i les torres bessones què? va morir molta gent innocent. teniu tota la raó del món, en la història del terrorisme s'han fet unes xapusses monumentals, dignes dels desgraciats que dirigeixen aquestes organitzacions. però recordeu quan carrero blanco intentava entrar a l'equip espanyol de salt d'altura pels jocs de montreal? llavors què? no eren tan dolents els de la eta, no?  

mireu, una possible proposta, a aquestes alçades de partit en què la ciència està tan avançada que ens permet clonar una persona, no seria lícit fer un doble de...per exemple, emilio botín i enviar-lo a una reunió del club bilderberg amb un maletí ple de bombes i un supositori de plutoni de proporcions "anal intruder" al recte i enviar-los a tots de cap a l'infern?? de ben segur que la resta de fillsdeputa que controlen el cotarro s'acollonirien com animalons maltractats...

eh només és una idea, ho faig pel bé de la humanitat, a mi ja em va bé que el país s'en vagi a la merda, perquè "en un país de mierda el cerdo és el rey"

castanyes i carbasses

   arribem, com cada any per aquestes dates, al 31 d'octubre, vigília de tot sants, dia incert del calendari, l'etern debat torna a aparèixer sobre la taula, halloween? castanyada? arguments identitaris i tradicionalistes contra icones provinents del nou món, carents de significat propi per a nosaltres, però que ens fan gràcia (potser perquè ens estem subnormalitzant, oju). reunir-nos vora la llar de foc a menjar castanyes, i moniatos, i panellets (visca les artèries obstruides) o sortir disfressat de bruixa-meuca, mòmia-meuca, mort-vivent-meuca o simplement de meuca-meuca picant a les portes del veïnat, prèviament engalanades amb guirnaldes amb esquelets, falses teranyines i carbasses, amenaçant de fotre un ensurt de cal déu si no són recompensats amb dolços? festes de gordos en definitiva!

   aprofundim un xic: a veure, missatge per tots aquells que defensen la castanyada, amb els seus valors tradicionals, argüint que és quelcom nostre i ho tenim arrelat a l'adn vers la vàcua, globalitzada a cops de merxandatge cutre-chino i reposicions dels capítols dels simpsons, festa de halloween, que a més ens és llunyana i bla bla bla. senyors, LA CASTANYADA ÉS CUTRE I FA DE POBRE!!! menjar castanyes i moniatos... AIXÒ A CASA ÉS EL QUE LI DONEM ALS PORCS!!! que ja hem passat la postguerra cony! segur que sou dels que feu els panallets amb patata enlloc de fer-los amb ametlla. i aquells que dieu que halloween no té esperit, nens llegiu més. això és de quan els ESTATS UNITS era un país jove i es dedicaven a cremar bruixes... què? us imagineu quines festes més divertides...

   eh, que no estic defensant pas la merda de halloween, lluny de la noble tradició de perseguir meretrius i incendiar-les davant d'una multitud d'ignorants enfurismats i eufòrics, aquest regal que ens porta el nou continent ha virat cap a una estrepitosa festa de disfresses que insulta als personatges clàssics de terror i al propi ésser humà, NENES QUE ANEU DE ZOMBIS, NO VEIEU QUE FEU MÉS POR SI ANEU SIMPLEMENT SENSE MAQUILLAR??, però és igual, tot s'hi val, i així és com arribem al quid de la qüestió:

   celebrem la nit del dia 31 perquè el dia següent és festiu, tenim màniga ampla per beure com si no existís el demà, vomitar-nos a sobre i per les cantonades, total anem disfressats (tan trista és la nostra vida que aprofitem qualsevol puta merda d'excusa per canviar d'identitat?), intentar lligar-se tot el que es belluga i el que no i mesclar-se a trenc d'alba amb els que van a portar flors al cementiri, creant un espectacle dantesc, mentre ens dirigim als nostres caus de rates.

   crec que començo a entendre el concepte, comencem la nit agafant una gran castanya per acabar-la sol a casa amb unes quantes carbasses sota el braç....com cada nit.

compra't un amic

   avui tot fent un cafè al bar londres se m'ha acostat un paio i ha començat a cascar de la seva vida, a mi em suava la polla el que explicava, però tenia ulls de dimoni foll i qualsevol li deia que se n'anés a la puta merda. em parlava de la seva feina, una mena d'ong llatinoamericana dedicada a vendre flors de segona mà. posava especial èmfasi en el seu jefe, de maldat infinita, una espècie de dr. moreau de les borges blanques que, segons ell, experimenta amb els seus empleats fins a aconseguir éssers més afins al regne animal que a l'home. assegurava que el pitjor moment és quan cau el sol. moment en que els depenents comencen a emetre extranys sons pels seus orificis bucals, es mimetitzen en el seu entorn com animals salvatges i mengen...mengen molt, aliments poc apetibles i gens saludables i fins i tot devoren els envoltoris. comentava que no els deixen usar coberts quan dinen per temor a que prenguin mal.

   el mal parit estava aconseguint que el cafè em sentés com una patada als collons, quina puta mania té la gent de parlar per omplir espai vital!! però clar, no podia tallar-lo i deixar-lo allà assegut, qui m'assegurava que l'home que tenia al davant no era fruit dels experiments que feia el menghele del seu cap. però tot d'una un pet que se m'ha escapat m'ha donat la solució. he anat al vàter a refugiar-me i m'hi he passat una bona estona, però només estava ajornant el meu viacrucis particular. als tres quarts d'hora, la sirena d'una ambulància m'ha desvetllat, els fan molt cómodes els lavabos darrerament. en sortir he vist una gran multitud i un policia enduent-se al boig que no callava. pel que he sentit, quan he fugit, el paio ha enganxat per banda al cambrer i li ha estat donant la tabarra fins que al pobre barman no li han quedat més collons que fotre's un tret.

   no cal dir que he marxat sense pagar el cafè

petita mostra de la grandesa de l'home

   mira per on, avui m'he llevat d'hora i amb un rampell de cargol (sortir del cau un cop allunyada la pluja a veure que em puc endur a la boca) he anat a fer un passeig. podria haver-me acostat a la platja a prendre el sol, idea inicial,però m'he decantat pel caliu del gòtic i el raval; hi ha més ambient, malgrat que putes, camells i ionquis dormin de dia.

   pujava per la rambla mantenint una conversa distesa amb el meu jo interior (haurieu de saber que la majoria de psiquiatres recomanen mantenir diàlegs oberts amb un mateix)em preguntava pel carrer hospital, per què m'agradava? doncs m'agrada perquè als hospitals hi mor molta gent, punt. fins aquí la sensibilitat cafre i roi del meu jo intern, no hi puc fer més. però he volgut aprofundir un xic en la meva escala de valors. com em pot agradar si es un carrer estret i pudent? i a més alberga la massana, focus d'infeccions, de visions distorsionades de la realitat i de futurs maleantes, tot presuntament, eh.

   doncs quan entrava a aquest carrer, un camió també es disposava a fer-ho, amb poca traça, embussant el transit i formant una cua de diversos vehicles. el cotxe que el seguia, amparant-se en els seus drets constitucionals, ha fet sonar el claxon amb vehemencia, com si colpejant molt fort la botzina, crees una ona sonora que desintegrés tot el que es trobés davant seu. us he dit que era un taxista?

   l'acompanyant del conductor del camió, que es trobava a peu de carrer mesurant distancies, s'ha adreçat al taxista amb grans dosis de talant diplomàtic:
  
   -QUE PITAS!!! QUE COÑO PITAS!!!! NO VES QUE QUIERE APARCAR!!!!!

   quan m'he girat per observar la resposta, el conductor del taxi ja era fora del cotxe, bufant-se darrere la porta, esperant un insult per poder resoldre el conflicte com persones assenyades, és a dir, a cops de puny.

   no he pogut contenir un somriure de felicitat, de cop sabia per què m'agradava el carrer hospital, i per extensió tota barcelona, per la seva gent!!

   com deia aquell boig que sortia a un anunci de refrescs: el ser humano es extraordinario

patriotes!!!!

   he aprofitat aquests dies de baixa psicològica per preparar-me per l'apocalipsi i per llegir la premsa, quan una notícia m'ha corprés i a encés una espurna d'esperança en la humanitat dins meu.

   la notícia en qüestió deia que l'steven seagal (que ja aparegué al racó del garrí en un post anterior) s'ha fet ajudant del xerif per controlar la frontera dels EE.UU. per fi els personatges populars, els famosos, es posen al servei del poble. no entrarem en el debat ètic i moral del món de la immigració il.legal, aquí el que compta es el fet en sí mateix. posar en pràctica allò que digué kennedy abans que es pogués veure a través seu: no preguntis que pot fer el teu país per tu, pregunta't que pots fer tu pel teu país. un acte de patriotisme altruista; exposar la vida per la pàtria de forma desinteressada, per amor a una bandera, a un himne, a uns ideals i uns sentiments.

   això és el que trobo a faltar, implicar-se en i per la nació. mentre aquí has d'anar amb compte a on mostres la teva bandera, ja que et poden ratllar el cotxe o colmar-te a pedrades, als ESTATS UNITS (en majúscules, perquè són millors que nosaltres) encara que siguis, negre, groc o vermell; subnormal o deformat, d'alaska o louisiana, portar la bandera de les barres i els estels t'obre els cors ianquis i les portes de les seves cases, on et reben amb els braços oberts, un somriure d'orella a orella i amb un pastís que es refreda a l'ampit de la finestra.

   el que fa falta és gent expeditiva, amb decisió, algú que vagi més enllà de pancarteros com en joel joan, en willy toledo, o en fernando leon de aranoa, que més que esperit de lluita evoquen olor a humit.

   necessitem actors i faranduleros implicats, però clar, a casa nostra tenim un problema, és diuen intelectuals, i naltros som productors mundials d'aquesta subraça, ens sobra cervell i ens falta múscul. tenim excedents de gafapastes que estarien fins el dia del judici final decidint com desmuntar un armari d'ikea per una mudança, però anem mancats de machos que siguin capaços de rebentar l'armari d'una coça, ja que tothom sap que un moble d'ikea, després d'ésser desmuntat no val per una puta merda.

   els suposats machos que hi ha a la península, són uns monyes amb el cul massa fi com per seure a terra, i els mascles patris de veritat (banderas, la família iglesias, en bisbal o en mikimoto) viuen a l'exili. amb aquest panorama no m'estranya que el nostre sentiment d'afinitat a la nació sigui tan eteri com el pet d'un marica.

   no hem de perdre la fe, sense anar més lluny, en coronado treballa pel benestar intestinal dels espanyols i crec que amb una mica de suport podríem aconseguir que ell i en tosar, que també té els collons ben posats, anessin a l'índic a rescatar pesquers segrestats per pirates somalís a cop de polla. i, jo que sé, l'antonio resines i en jesús bonilla podrien anar, per voluntat pròpia, de mediadors al procés de pau del conflicte basc. s'imaginen a l'albert om salvant nadons de cases en flames i sostenint autobusos penjats del llindar d'un penya segat, s'imaginen??? això si que faria país òstia puta!!!

   com deia el meu avi: si hi haguessin més charles bronsons al món, viuríem millor. i mentre somniem amb un futur millor, recordeu, si teniu un famòs al costat, engresqueu-lo a fer coses pel bé comú...

   ...i si es nega, mateu-lo, és un filldeputa egoista

bruce bilis: "del aire vendrán y el sueño te joderán"

malgrat ser sabbath, el garrí no descansa i aprofita per estrenar una nova secció, bruce bilis, per posar sobre la taula aquelles coses que fan tanta ràbia, que li inflaries la cara a òsties a algú.
avui comentaré l'event per excelència del cap de setmana. us posaré en situació, l'estiu ha estirat la pota, els shorts i les noies maques són desades a l'armari fins la primavera següent i ja ha passat una setmana de les entranyables i "humanes" festes de la mercè (algun dia en parlaré), doncs avui, quan dormia plàcidament a quarts de tantes del migdia, un terrabastall que semblava partir en dos l'atmosfera, m'ha llevat del llit de mala manera. ja està, el subnormal del zapatero ens ha fotut en un conflicte internacional i la legión condor ve a putejar-nos la tardor del corte inglés, he pensat mentre corria a refugiar-me al meu bunker antiaeri. quan se m'ha encés la bombeta, la festa del cel!!
mmm, aquesta gran festa de merda, que comences a odiar quan tons pares et porten de petit i et fan mirar aquell cel lluent sense ulleres de sol, per veure uns avions de fa trenta anys que no t'interressen per res mentre una colla de pederastes que fan volar estels es posen com el quico. que continues odiant quan comences a tenir edat per embriagar-te com un moscovita, gràcies barcelona, els turboreactors van de conya per la ressaca. i que acabes d'odiar del tot quan ja tens una edat més decorosa i et putegen la migdiada tres anys seguits.
i en que consisteix tot plegat? veure passar avions, militars en la seva gran majoria, que no compleixen amb les expectatives creades. veure b-52 o f-18 que no tirin bombes és com anar a visitar unes caves i marxar sense fer ni un xarrup, una estafa, en definitiva.
això per no parlar de la mitiquíssima patrulla águila. a què es dedica aquesta gent? us ho diré, a dilapidar diner públic fent el saltimbanqui pels aires, és a dir que és un grup de l'excèrcit ¡español! que es dedica únicament a fer el pallasso. "- oigan, que nos invaden los moros. - pues mande a la patrulla àguila a ver si los entretien un rato y pensamos en un plan de huida." si com a mínim s'estimbessin en directe de tant en quan, encara tindria una mica de gràcia.
i qui ho paga tot això?? els pringats, nosaltres, com anem tan sobrats de calers, a gastar cuartus en querosè. bé esperem que el canvi de govern municipal serveixi per alguna cosa i el sr trias faci alguna cosa de profit abans de cascar-la, que per això l'hem votat cony!

la gènesi (II): la recerca

en anteriors capítols...
...després de descobrir que el relat sobre el seu origen era incert, el nostre adorable amic garrí inicia un llarg i dur camí buscant les respostes que el portin a la veritat que els seus progenitors li han amagat durant tants anys...
ho aconseguirà??? 
música tensa i cortinilla d'estrelletes

   després d'anys de recerca, milers d'euros gastats i centenars de proves d'adn il.legals, vaig trobar una fotografia a les necrològiques de la vanguardia d'un ex-senyor molt carregat de cognoms que guardava una gran aparença amb un servidor. em vaig posar els meus calçotets de lligar, la meva samarreta de nirvana i vaig anar cagant llets cap el tanatori de sant gervasi, on s'oferia una missa en el seu honor.no sé ben bé per què hi vaig anar, ja que tot i tenir un sisè sentit força espavilat, la meva lògica deductiva tendia a zero; potser per veure com seria jo dins un taut, no ho sé.
   mentre anava cap allà amb el 60, vaig llegir-me detingudament l'esquela, resulta que el cadàver era un marquès vidu de pedralbes amb més calers que mosques hi ha a un camp de refugiats. interessant.
   la meva arribada al tanatori no es pot considerar triomfal, no vaig arribar a veure el mort i quan vaig fer acte de presencia a la capella on se celebrava la cerimònia, embadalit per l'aspecte d'anar a veure la iaia en diumenge dels presents, vaig ensopegar amb un gerro que en esberlar-se en mil pedaços va trencar l'harmonia del moment, tothom es va girar i em van llençar unes mirades d'odi pur que vaig esquivar per ben poc, per sort la figura del mossén i el crist clavat a la creu van aplacar l'ira que es respirava a l'ambient. la missa fou avorrida de collons, fins al punt de clapar-me dos cops, un amb roncs inclosos, que em van despertar just en el moment en què parlava el fill del milionari, el fill!! el filldeputa era...era calb com mon pare, guardava la bellesa helènica de ma mare i al coll...al coll tenia la marca de neixament en forma de polla típica dels bonamusa!! ja ho entenia, ens havien canviat al néixer!! semblava més gran que jo, però tothom sap que els joves adinerats fan l'aparença de ser més adults que la resta. no hi havia dubte, aquest malparit desgarbat era el fill de mon pare, bé, el que em feia de pare però que realment no ho era, m'entenen, no?
    havia de parlar amb ell. en acabar la cerimònia em vaig acostar, havent tombat a dos familiars llunyans amb cops mortals de karate previament, per marcar terreny i distàncies. no em va costar gaire convencer-lo del que debia haver passat a la sala de parts i el vaig convidar a retrobar-se amb els seus pares biològics.

    la realitat era una altra, jo volia venjança!!!!
    de fet no tenia ganes de venjar-me, però em picava la curiositat i volia veure si podia gratar quelcom de l'herència.....

i en el proper episodi, la resolució de la gènesi garrinesca..........o no

l'evangeli obscur de jesucrist

  tot això passà l'any... bé, tan se val, perquè tot plegat és mentida, però li donarem un to èpic dient que és un any que déu nostrosenyor esborrà del calendari per vergonya i per rentar la imatge de la seva família. resulta que jesucrist estava atravessant per una d'aquelles èpoques de rebel.lia o de segona joventut típica d'aquells mascles de trenta-cinc a cinquanta anys recentment separats de la dona, i ja saben que aquestes fases afecten greument a la dignitat personal i a les de l'entorn. oju! que la culpa no fou seva, si no de maria magdalena, que era una bandarra de tres parells de...que cony, era un putot amb totes les lletres!!
  el cas és que jesucrist va baixar a la terra per muntar-se una festa descomunal amb dos companys que va conéixer a la facultat de dret, l'steven seagal i en chuck norris, dos males peces que no havien passat de primer curs i que havien dedicat el seu pas per la facultat a fotre mastegots als empollons i a beure cervesa a totes hores, i que actualment regentaven una granja d'estruços a vilobí d'onyar, massachussets.
  van arribar al capvespre a irak, volien gaudir dels favors de les mítiques putes de babilònia, però ja se sap que l'excés d'alcohol i la testosterona pels núvols són mals assessors del savoire faire necessari per tractar amb senyoretes que fumen i parlen de tu.
   els tres van entrar a un prostíbul etzibant puntades depeu a les portes, cridant com peixateres i ruixant amb don perignon a les joves meretrius (ja saben que els musulmans són de pell fina i l'alcoholels hi provoca greus irritacions), quan va aparèixer en sadam hussein, que en aquells moments exercia de madamme del bordell, el més luxós de tot bagdad, per demanar-los, molt amablement, que moderessin la seva actitud vers les prostitutes; però la providència va voler que el tap d'una empolla de xampany que destapava jesús li anés directe a la cara i li buides un ull. en sadam llençà un crit esfereidor, com de garrí degollat, i de sobte començaren a sortir homes armats amb kalashnikov de sota les pedres i les putes i van rodejar els tres amics. en chuck i l'steven, que eren amants de la brega i estaven curtits en mil batalles (no imaginen com arriben a ser de malparits els estruços), no es van arronsar i van començar a repartir mantecaos a ritme de swing islàmic fins que no va quedar un moro viu; cames i braços de meuques es barrejaven amb troncs desmembrats de guerrillers amb les armes hàbilment desades al recte.
   tot això no hauria anat més enllà d'un petit conflicte diplomàtic, fàcilment solucionable amb un partit benèfic entre estrelles retirades del món del futbol i de la faràndula, si no fos perquè en jesucrist, que portava un pedal de proporcions bíbliques, vomità sobre una còpia del corà del segle xv. es poden imaginar que a alà no li va fer puta gràcia. va muntar un cristu de tres parells de nassos, va fer ploure durant tres mesos seguits sobre el vaticà, amb calamarsa de la mida d'un puny. durant aquest diluvi van morir vint-i-set papes, dos-cents quaranta-nou bisbes i un català que estava allà de vacances.
   déu pare va haver de demanar infinitat de favors per aplacar l'ira del seu homòleg musulmà, però finalment van signar un tractat de pau on el més rellevant era el càstig a l'ostracisme etern per chuck norris i steven seagal i la prohibició d'entrada als prostíbuls de més enllà d'estambul a jesucrist

l'apocalipsi

ja que avui torno a galeres, aprofito per escriure un poema bonamusic que parla del final, el final de l'estiu, el final de vacances, el final de la innocència, el final dels temps: l'apocalipsi

deixeu de jugar

a pares i mares feliçment casats

deixeu de remenar

sota les minúscules calcetes

de les vostres nancys

a la recerca de pèl i humitat

en el seu pubis plàstic

deixeu de fer salts

a un buit de pega

on una xarxa de vellut

acomodarà les vostres

natges de préssec

durant la caiguda

i evitarà que colpejeu

contra aquell sòl

sobre el que pretenieu

escampar els vostres budells

deixeu-vos de romanços

en temps de crisi

ja que l'amor cotitza a la baixa

a la llotja de la codícia i l'engany

on arpies recentment llicenciades

cerquen adults adinerats

i vidues negres es deixen seduir

per ineptes arquitectes

de l'economia submergida

deixeu que l'esglèsia

assoleixi el poder gubernamental

i recuperem els valors tradicionals

de setge a l'infidel

i por

i mentida

i abús genital de vailets innocents

durant les misses privades de mitjanit

deixeu volar la vostra imaginació

brutalment mutilada

després d'anys de banalitat televisada

i centenars d'estímuls

que condueixen per una autovia

de tres carrils

cap a l'estupidesa extrema

deixeu-la volar ben amunt

allà on l'aire es difumina

en el no res

allà on la influència de la gravetat

permet viatjar en òrbita

el.líptica al voltant

dels residus de les ments

més brillants de generacions passades

deixeu de comulgar

entre les misèries

de les multituts sorolloses

sortiu dels vostres caus

només quan la foscor de les tenebres

desterri l'astre rei

en el seu penós i rutinari exili

deixeu que els nens s'acostin a mi

i faré d'ells un exèrcit

de perdedors

que vagaran dia rere dia

pels confinaments de la terra

amb el cap baix

la roba bruta

i els peus en carn viva

amb l'única esperança

d'implosionar

les seves ànimes

sobre la resta dels mortals

deixeu de dibuixar penis

als marges del llibres

i ruixeu amb benzina

les vostres cases

les escoles

les institucions

els parcs públics

els bars i els prostíbuls

desitjant que algun desaprensiu

llenci una burilla encesa

que ho ompli tot

de llum purificadora

deixeu d'imaginar

un món millor

i escaleu el campanar del poble

disfressats de guerrers medievals

i llanceu-vos al vostre destí

abraçats a una bombona de butà

cantant càndides cançons de campament

deixeu de nedar contra la corrent

dels efluvis urinaris sobre els que sureu

i fruiu del viatge

sobre mars daurats i amònics

i preneu fotografies

per ensenyar a la família

quan us trobeu al més enllà

deixeu de resar

doncs he vist al santíssim

fer les maletes

i penjar el cartell de

“tancat per vacances” a les portes del cel

i no penseu pas que la

seva cort d'escribes sordmuts i lobotomitzats

atendran les vostres plegaries

ja que romanen estàtics

romiant una nova versió

de l'apocalipsi

deixeu de somniar

que els jedis

en bambi

o en superman

us salvaran a l'últim minut de la pel.lícula

i comenceu a assumir

que el futur

farà olor de sofre i de merda seca

deixeu de fer el que esteu fent

doneu-vos les mans

i canteu una oració

mentre veieu com el sol

creua per darrer cop l'horitzó

obriu els ulls i escupiu junts al cel

en el que serà el vostre

darrer acte de fe

pensament

o acció

mentre, jo caminaré

amb resignació

però amb fermesa

cap a les gónades de l'hades

esperant ésser projectat

a velocitat cósmica

contra un mocador de formigó

mesures per sortir de la crisi

avui és d'aquells dies en què si fos líder mundial despenalitzaria l'ús públic d'armes, imposaria a la vanguardia que oferís smith & wessons i colts amb el suplement dominical a preu baix i atorgaria llicència per matar a aquells que estessin més "sumbats", jo inclòs.
és clar, jo jugaria amb avantatge, com qualsevol tio merda provincià que assoleix el poder de forma poc lícita (no crec que arribi a governar democràticament, tinc massa draps bruts amagats, a més el moviment 15m em calà fons i ja no confio en l'actual sistema polític, crec que una altra democràcia és possible, la meva democràcia, una dictadura a l'ús on mano jo i tots contents), no aniria a pit descobert, amb un revolver de fa segle i mig, a lloms d'un cavall blanc i amb un barret de pell de polla de natiu americà. em faria construir un exoesquelet de titani, amb propulsors nuclears i un armament tan potent que em permetés carregar-me mig sabadell d'una ràfega.
tot són beneficis, el divertiment que suposa empunyar i disparar un arma és immens, recordeu els cops que heu anat a a fer un paintball i el que heu fruit, ara imagineu que és amb foc real, tanta adrenalina us impediria pensar en desgràcies i en retallades socials. la fabricació d'armament reactivaria l'economia (tothom sap que les guerres aixequen mercats enfonsats, consulteu les estadístiques). l'ensinistrament militar  al qual us haurieu de sotmetre per supervivència, faria que estèssim preparats per qualsevol possible invasió per part dels francesos, muslmans o alienígenes. i ara analitzem el tema que més us preocupa: "moriria molta gent", si, i? aplicant una regla de tres senzilla deduim que com menys gent siguem, més recursos hi haura per tots, més espai tindrem i menys cues haurem de fer, imagineu poder plantar el parasol a les magnífiques platges de lloret sense la necessitat de llevar-se a les sis del matí, o poder pujar al dragon khan un cop rere l'altre sense pausa. a més amb els cadàvers podem fer pinso i adob i ser un model de ramaderia i agricultura ecològica, que tant de moda està i que tant ens agrada a tots.
reflexioneu i recordeu, no voteu ningú que no parli bé de les armes

movistar, hem de parlar

aquesta es la fórmula universal que hom i don diu a la parella quan vol donar per finiquitada la relació que hi ha entre ambdós, si o si, no hi ha volta de full.
doncs avui el sr movistarm a través d'un desganat depenent vigorèxic, ha ferit els meus sentiments. em disposava a canviar el meu arcaic mòbil a vapor de targeta per un smartphone de la òstia amb catéter i via per poder estar endollat permanentment a la xarxa i així convertir-me en un zombi de les ones cibernètiques. També he de dir que sóc una persona que tem els canvis i que després de barrinar durant molt de temps, m'he armat de valor i he decidit fer el gran pas, fins i tot m'he posat roba elegant; bé, no, però com a mínim m'he canviat de muda.
quan la depenenta musculosa m'ensenyava el catàleg amb una desídia pròpia d'un condemnat a mort, he preguntat pels preus dels telèfons, sospitosament més cars que els que havia vist a internet, en un acte d'estratègia paramilitar de consum. -te sale más caro pasarte de tarjeta a contrato que hacerte un número nuevo – he quedat horroritzat i amb un filet de veu he dit que ja m'ho pensaria i he abandonat l'establiment.
què collons significa que em surt més car passar-me de targeta a contracte que fer-me un número nou??!!!! porto més de dotze anys amb vosaltres, no us diu res la paraula fidelitat???!!! fa més de dotze anys que tinc el mateix número, no concebo una vida sense aquestes xifres; un sis, un quatre i un set repetits en una suggerent dança de nou dígits. Porto més temps amb ell que el que he estat i estaré amb parella, ha sobreviscut a pèrdues, robatoris, caigudes contra la paret, nits de bogeria, depressions, viatges còsmics, em defineix...bé, potser no tant, però si m'haguessin de numerar seria el 646 etcètera.
en fi, mentre intento recompondre les peces de la meva malmesa ànima a base de suc de pinya i refregit de migdiada a la ràdio, només puc dir: sr movistar, ha signat la sentència de la nostra relació

distopies garríniques I

aprofitant que l'altre dia vaig assistir a una brutal actuació musical al de barri gràcia, us explicaré un moment clau de la història de catalunya i d'espanya. es probable que no la conegueu perquè tot plegat succeix l'any 2015.

tot començà en una reunió d'intelectuals televisada, en aquells temps les reunions d'intelectuals havien escombrat els “realities” de les graelles televisives i s'exhibien en prime-time, ja era tard, però, i els tertulians havien begut força, quan en josmar, que tenia una càrrec força rellevant dins l'acadèmia de la llengua, digué allò de “el socio del español es macho como yo” amb una mofa socarrant i farcint-ho amb molta ploma. clar, allò tenia un share proper al 40% i es va difondre com l'antrax quan bufa la tramontana; ja es poden imaginar que als afeccionats de l'equip perico, l'únic capdavanter que hi havia en aquells moments a catalunya, no els va fer puta gràcia.

van agafar una emprenyada de tal magnitud que es van iniciar en el noble art del genocidi i van focalitzar la seva ira amb el col.lectiu gltb de barcelona, a més dels coixos de cama esquerre i a les parelles d'avis propietaris d'agapornis.

va ser com una guerra civil, bé de fet va ser una cruel matança totalment gratuïta. imaginin tot de socis amb estúpids barrets i bufandes blanc i blaves, armats amb subfusells automàtics arrassant els clubs d'ambient de l'eixample i d'altres desequilibrats amb samarretes que fan apologia del vermut, cosint a ganivetades a joves marietes en mig de la via pública, davant de la mirada impassible dels joves heterosexuals blancs que quedaven (els psicòpates pericos també es van carregar uns quants negres, posats a fer, deurien pensar).

la població de la ciutat comtal es va reduir a tres-centes mil persones. els afeccionats de l'espanyol vaguejaven entre el caos i la destrucció, fotent algun tret a qui els resultava sospitòs d'ésser marica, caminaven embadalits i somreien amb aquella ganyota pròpia dels que són sabedors d'haver fet la feina ben feta , i dels subnormals.

i aquest moment d'abaixar la guàrdia, fruit de l'èxtasi, és el que van aprofitar els turcs, que s'amagaven en galeres rere l'hotel vela, per envair, primer barcelona i després la península sencera.