arribem, com cada any per aquestes dates, al 31 d'octubre, vigília de tot sants, dia incert del calendari, l'etern debat torna a aparèixer sobre la taula, halloween? castanyada? arguments identitaris i tradicionalistes contra icones provinents del nou món, carents de significat propi per a nosaltres, però que ens fan gràcia (potser perquè ens estem subnormalitzant, oju). reunir-nos vora la llar de foc a menjar castanyes, i moniatos, i panellets (visca les artèries obstruides) o sortir disfressat de bruixa-meuca, mòmia-meuca, mort-vivent-meuca o simplement de meuca-meuca picant a les portes del veïnat, prèviament engalanades amb guirnaldes amb esquelets, falses teranyines i carbasses, amenaçant de fotre un ensurt de cal déu si no són recompensats amb dolços? festes de gordos en definitiva!
aprofundim un xic: a veure, missatge per tots aquells que defensen la castanyada, amb els seus valors tradicionals, argüint que és quelcom nostre i ho tenim arrelat a l'adn vers la vàcua, globalitzada a cops de merxandatge cutre-chino i reposicions dels capítols dels simpsons, festa de halloween, que a més ens és llunyana i bla bla bla. senyors, LA CASTANYADA ÉS CUTRE I FA DE POBRE!!! menjar castanyes i moniatos... AIXÒ A CASA ÉS EL QUE LI DONEM ALS PORCS!!! que ja hem passat la postguerra cony! segur que sou dels que feu els panallets amb patata enlloc de fer-los amb ametlla. i aquells que dieu que halloween no té esperit, nens llegiu més. això és de quan els ESTATS UNITS era un país jove i es dedicaven a cremar bruixes... què? us imagineu quines festes més divertides...
eh, que no estic defensant pas la merda de halloween, lluny de la noble tradició de perseguir meretrius i incendiar-les davant d'una multitud d'ignorants enfurismats i eufòrics, aquest regal que ens porta el nou continent ha virat cap a una estrepitosa festa de disfresses que insulta als personatges clàssics de terror i al propi ésser humà, NENES QUE ANEU DE ZOMBIS, NO VEIEU QUE FEU MÉS POR SI ANEU SIMPLEMENT SENSE MAQUILLAR??, però és igual, tot s'hi val, i així és com arribem al quid de la qüestió:
celebrem la nit del dia 31 perquè el dia següent és festiu, tenim màniga ampla per beure com si no existís el demà, vomitar-nos a sobre i per les cantonades, total anem disfressats (tan trista és la nostra vida que aprofitem qualsevol puta merda d'excusa per canviar d'identitat?), intentar lligar-se tot el que es belluga i el que no i mesclar-se a trenc d'alba amb els que van a portar flors al cementiri, creant un espectacle dantesc, mentre ens dirigim als nostres caus de rates.
crec que començo a entendre el concepte, comencem la nit agafant una gran castanya per acabar-la sol a casa amb unes quantes carbasses sota el braç....com cada nit.
lunes, 31 de octubre de 2011
viernes, 28 de octubre de 2011
compra't un amic
avui tot fent un cafè al bar londres se m'ha acostat un paio i ha començat a cascar de la seva vida, a mi em suava la polla el que explicava, però tenia ulls de dimoni foll i qualsevol li deia que se n'anés a la puta merda. em parlava de la seva feina, una mena d'ong llatinoamericana dedicada a vendre flors de segona mà. posava especial èmfasi en el seu jefe, de maldat infinita, una espècie de dr. moreau de les borges blanques que, segons ell, experimenta amb els seus empleats fins a aconseguir éssers més afins al regne animal que a l'home. assegurava que el pitjor moment és quan cau el sol. moment en que els depenents comencen a emetre extranys sons pels seus orificis bucals, es mimetitzen en el seu entorn com animals salvatges i mengen...mengen molt, aliments poc apetibles i gens saludables i fins i tot devoren els envoltoris. comentava que no els deixen usar coberts quan dinen per temor a que prenguin mal.
el mal parit estava aconseguint que el cafè em sentés com una patada als collons, quina puta mania té la gent de parlar per omplir espai vital!! però clar, no podia tallar-lo i deixar-lo allà assegut, qui m'assegurava que l'home que tenia al davant no era fruit dels experiments que feia el menghele del seu cap. però tot d'una un pet que se m'ha escapat m'ha donat la solució. he anat al vàter a refugiar-me i m'hi he passat una bona estona, però només estava ajornant el meu viacrucis particular. als tres quarts d'hora, la sirena d'una ambulància m'ha desvetllat, els fan molt cómodes els lavabos darrerament. en sortir he vist una gran multitud i un policia enduent-se al boig que no callava. pel que he sentit, quan he fugit, el paio ha enganxat per banda al cambrer i li ha estat donant la tabarra fins que al pobre barman no li han quedat més collons que fotre's un tret.
no cal dir que he marxat sense pagar el cafè
el mal parit estava aconseguint que el cafè em sentés com una patada als collons, quina puta mania té la gent de parlar per omplir espai vital!! però clar, no podia tallar-lo i deixar-lo allà assegut, qui m'assegurava que l'home que tenia al davant no era fruit dels experiments que feia el menghele del seu cap. però tot d'una un pet que se m'ha escapat m'ha donat la solució. he anat al vàter a refugiar-me i m'hi he passat una bona estona, però només estava ajornant el meu viacrucis particular. als tres quarts d'hora, la sirena d'una ambulància m'ha desvetllat, els fan molt cómodes els lavabos darrerament. en sortir he vist una gran multitud i un policia enduent-se al boig que no callava. pel que he sentit, quan he fugit, el paio ha enganxat per banda al cambrer i li ha estat donant la tabarra fins que al pobre barman no li han quedat més collons que fotre's un tret.
no cal dir que he marxat sense pagar el cafè
martes, 25 de octubre de 2011
petita mostra de la grandesa de l'home
mira per on, avui m'he llevat d'hora i amb un rampell de cargol (sortir del cau un cop allunyada la pluja a veure que em puc endur a la boca) he anat a fer un passeig. podria haver-me acostat a la platja a prendre el sol, idea inicial,però m'he decantat pel caliu del gòtic i el raval; hi ha més ambient, malgrat que putes, camells i ionquis dormin de dia.
pujava per la rambla mantenint una conversa distesa amb el meu jo interior (haurieu de saber que la majoria de psiquiatres recomanen mantenir diàlegs oberts amb un mateix)em preguntava pel carrer hospital, per què m'agradava? doncs m'agrada perquè als hospitals hi mor molta gent, punt. fins aquí la sensibilitat cafre i roi del meu jo intern, no hi puc fer més. però he volgut aprofundir un xic en la meva escala de valors. com em pot agradar si es un carrer estret i pudent? i a més alberga la massana, focus d'infeccions, de visions distorsionades de la realitat i de futurs maleantes, tot presuntament, eh.
doncs quan entrava a aquest carrer, un camió també es disposava a fer-ho, amb poca traça, embussant el transit i formant una cua de diversos vehicles. el cotxe que el seguia, amparant-se en els seus drets constitucionals, ha fet sonar el claxon amb vehemencia, com si colpejant molt fort la botzina, crees una ona sonora que desintegrés tot el que es trobés davant seu. us he dit que era un taxista?
l'acompanyant del conductor del camió, que es trobava a peu de carrer mesurant distancies, s'ha adreçat al taxista amb grans dosis de talant diplomàtic:
-QUE PITAS!!! QUE COÑO PITAS!!!! NO VES QUE QUIERE APARCAR!!!!!
quan m'he girat per observar la resposta, el conductor del taxi ja era fora del cotxe, bufant-se darrere la porta, esperant un insult per poder resoldre el conflicte com persones assenyades, és a dir, a cops de puny.
no he pogut contenir un somriure de felicitat, de cop sabia per què m'agradava el carrer hospital, i per extensió tota barcelona, per la seva gent!!
com deia aquell boig que sortia a un anunci de refrescs: el ser humano es extraordinario
pujava per la rambla mantenint una conversa distesa amb el meu jo interior (haurieu de saber que la majoria de psiquiatres recomanen mantenir diàlegs oberts amb un mateix)em preguntava pel carrer hospital, per què m'agradava? doncs m'agrada perquè als hospitals hi mor molta gent, punt. fins aquí la sensibilitat cafre i roi del meu jo intern, no hi puc fer més. però he volgut aprofundir un xic en la meva escala de valors. com em pot agradar si es un carrer estret i pudent? i a més alberga la massana, focus d'infeccions, de visions distorsionades de la realitat i de futurs maleantes, tot presuntament, eh.
doncs quan entrava a aquest carrer, un camió també es disposava a fer-ho, amb poca traça, embussant el transit i formant una cua de diversos vehicles. el cotxe que el seguia, amparant-se en els seus drets constitucionals, ha fet sonar el claxon amb vehemencia, com si colpejant molt fort la botzina, crees una ona sonora que desintegrés tot el que es trobés davant seu. us he dit que era un taxista?
l'acompanyant del conductor del camió, que es trobava a peu de carrer mesurant distancies, s'ha adreçat al taxista amb grans dosis de talant diplomàtic:
-QUE PITAS!!! QUE COÑO PITAS!!!! NO VES QUE QUIERE APARCAR!!!!!
quan m'he girat per observar la resposta, el conductor del taxi ja era fora del cotxe, bufant-se darrere la porta, esperant un insult per poder resoldre el conflicte com persones assenyades, és a dir, a cops de puny.
no he pogut contenir un somriure de felicitat, de cop sabia per què m'agradava el carrer hospital, i per extensió tota barcelona, per la seva gent!!
com deia aquell boig que sortia a un anunci de refrescs: el ser humano es extraordinario
miércoles, 19 de octubre de 2011
patriotes!!!!
he aprofitat aquests dies de baixa psicològica per preparar-me per l'apocalipsi i per llegir la premsa, quan una notícia m'ha corprés i a encés una espurna d'esperança en la humanitat dins meu.
la notícia en qüestió deia que l'steven seagal (que ja aparegué al racó del garrí en un post anterior) s'ha fet ajudant del xerif per controlar la frontera dels EE.UU. per fi els personatges populars, els famosos, es posen al servei del poble. no entrarem en el debat ètic i moral del món de la immigració il.legal, aquí el que compta es el fet en sí mateix. posar en pràctica allò que digué kennedy abans que es pogués veure a través seu: no preguntis que pot fer el teu país per tu, pregunta't que pots fer tu pel teu país. un acte de patriotisme altruista; exposar la vida per la pàtria de forma desinteressada, per amor a una bandera, a un himne, a uns ideals i uns sentiments.
això és el que trobo a faltar, implicar-se en i per la nació. mentre aquí has d'anar amb compte a on mostres la teva bandera, ja que et poden ratllar el cotxe o colmar-te a pedrades, als ESTATS UNITS (en majúscules, perquè són millors que nosaltres) encara que siguis, negre, groc o vermell; subnormal o deformat, d'alaska o louisiana, portar la bandera de les barres i els estels t'obre els cors ianquis i les portes de les seves cases, on et reben amb els braços oberts, un somriure d'orella a orella i amb un pastís que es refreda a l'ampit de la finestra.
el que fa falta és gent expeditiva, amb decisió, algú que vagi més enllà de pancarteros com en joel joan, en willy toledo, o en fernando leon de aranoa, que més que esperit de lluita evoquen olor a humit.
necessitem actors i faranduleros implicats, però clar, a casa nostra tenim un problema, és diuen intelectuals, i naltros som productors mundials d'aquesta subraça, ens sobra cervell i ens falta múscul. tenim excedents de gafapastes que estarien fins el dia del judici final decidint com desmuntar un armari d'ikea per una mudança, però anem mancats de machos que siguin capaços de rebentar l'armari d'una coça, ja que tothom sap que un moble d'ikea, després d'ésser desmuntat no val per una puta merda.
els suposats machos que hi ha a la península, són uns monyes amb el cul massa fi com per seure a terra, i els mascles patris de veritat (banderas, la família iglesias, en bisbal o en mikimoto) viuen a l'exili. amb aquest panorama no m'estranya que el nostre sentiment d'afinitat a la nació sigui tan eteri com el pet d'un marica.
no hem de perdre la fe, sense anar més lluny, en coronado treballa pel benestar intestinal dels espanyols i crec que amb una mica de suport podríem aconseguir que ell i en tosar, que també té els collons ben posats, anessin a l'índic a rescatar pesquers segrestats per pirates somalís a cop de polla. i, jo que sé, l'antonio resines i en jesús bonilla podrien anar, per voluntat pròpia, de mediadors al procés de pau del conflicte basc. s'imaginen a l'albert om salvant nadons de cases en flames i sostenint autobusos penjats del llindar d'un penya segat, s'imaginen??? això si que faria país òstia puta!!!
com deia el meu avi: si hi haguessin més charles bronsons al món, viuríem millor. i mentre somniem amb un futur millor, recordeu, si teniu un famòs al costat, engresqueu-lo a fer coses pel bé comú...
...i si es nega, mateu-lo, és un filldeputa egoista
la notícia en qüestió deia que l'steven seagal (que ja aparegué al racó del garrí en un post anterior) s'ha fet ajudant del xerif per controlar la frontera dels EE.UU. per fi els personatges populars, els famosos, es posen al servei del poble. no entrarem en el debat ètic i moral del món de la immigració il.legal, aquí el que compta es el fet en sí mateix. posar en pràctica allò que digué kennedy abans que es pogués veure a través seu: no preguntis que pot fer el teu país per tu, pregunta't que pots fer tu pel teu país. un acte de patriotisme altruista; exposar la vida per la pàtria de forma desinteressada, per amor a una bandera, a un himne, a uns ideals i uns sentiments.
això és el que trobo a faltar, implicar-se en i per la nació. mentre aquí has d'anar amb compte a on mostres la teva bandera, ja que et poden ratllar el cotxe o colmar-te a pedrades, als ESTATS UNITS (en majúscules, perquè són millors que nosaltres) encara que siguis, negre, groc o vermell; subnormal o deformat, d'alaska o louisiana, portar la bandera de les barres i els estels t'obre els cors ianquis i les portes de les seves cases, on et reben amb els braços oberts, un somriure d'orella a orella i amb un pastís que es refreda a l'ampit de la finestra.
el que fa falta és gent expeditiva, amb decisió, algú que vagi més enllà de pancarteros com en joel joan, en willy toledo, o en fernando leon de aranoa, que més que esperit de lluita evoquen olor a humit.
necessitem actors i faranduleros implicats, però clar, a casa nostra tenim un problema, és diuen intelectuals, i naltros som productors mundials d'aquesta subraça, ens sobra cervell i ens falta múscul. tenim excedents de gafapastes que estarien fins el dia del judici final decidint com desmuntar un armari d'ikea per una mudança, però anem mancats de machos que siguin capaços de rebentar l'armari d'una coça, ja que tothom sap que un moble d'ikea, després d'ésser desmuntat no val per una puta merda.
els suposats machos que hi ha a la península, són uns monyes amb el cul massa fi com per seure a terra, i els mascles patris de veritat (banderas, la família iglesias, en bisbal o en mikimoto) viuen a l'exili. amb aquest panorama no m'estranya que el nostre sentiment d'afinitat a la nació sigui tan eteri com el pet d'un marica.
no hem de perdre la fe, sense anar més lluny, en coronado treballa pel benestar intestinal dels espanyols i crec que amb una mica de suport podríem aconseguir que ell i en tosar, que també té els collons ben posats, anessin a l'índic a rescatar pesquers segrestats per pirates somalís a cop de polla. i, jo que sé, l'antonio resines i en jesús bonilla podrien anar, per voluntat pròpia, de mediadors al procés de pau del conflicte basc. s'imaginen a l'albert om salvant nadons de cases en flames i sostenint autobusos penjats del llindar d'un penya segat, s'imaginen??? això si que faria país òstia puta!!!
com deia el meu avi: si hi haguessin més charles bronsons al món, viuríem millor. i mentre somniem amb un futur millor, recordeu, si teniu un famòs al costat, engresqueu-lo a fer coses pel bé comú...
...i si es nega, mateu-lo, és un filldeputa egoista
sábado, 8 de octubre de 2011
papa jo vull ser torero
papa jo vull ser torero
papa jo vull matar toros
papa jo vull matar toros
papa jo vull saltar ruedos
ai papa jo vull ser torero...
ai papa jo vull ser torero...
això cantava l'albert pla fa un fotimé d'anys, quan encara no tenia pèls als ous, el meu ús de raó era limitat i la meva voluntat era mal.leable com la plastilina.
durant aquella època, passava molt de temps amb els meus avis, gent d'extremadura i afeccionada a les corrides (de toros) dissabte a la tarde per la tele. així, influenciable que era, vaig fer de la tauromàquia el meu primer objectiu professional, fins i tot la meva àvia em va fer un capote que encara deu romandre per casa. què? no em jutgeu encara, poseu-vos a la pell d'un marrec veient aquell brau de mitja tona, negre lluent, amb aquelles banyes intimidatòries, amb aquells collons com punys enganxats al cul, segregant testosterona bovina, etzibant-li cornades al home aquell del pal, vestit com un subnormal i que munta un cavall amb els ulls enbenats. l'únic que em passava pel cap era el toro és dolent, ha de morir.
els temps han canviat, però, com cantava en dylan, ja no desitjo matar toros, ara em sedueix més la sociopatia, i torejar, només torejo cotxes quan vaig molt borratxo. malgrat això, no vull entrar en el debat de toros si, toros no, ja tenim prou intelectuals a casa opinant sobre el tema, defensant aferrissadament la seva posició i cobrant per fer-ho.
el fet és que avui he vist al periòdico aquesta foto esgarrifosa on un brau li fa un piercing ocular a un torero
el primer que he pensat és que el pobre desrgaciat no podrà anar al cine a veure pel.lícules en 3d. immediatament m'ha vingut al cap allò tan castís de manolete, si no sabes torear pa que te metes, m'he empapat d'un sentiment de fótet xaval, si portessis una granja de cargols això no t'hauria passat.
però quan déu tanca una porta obre una finestra. ara que els matadores catalans hauran d'exiliar-se per seguir exercint, o bé rehabilitar-se per ser éssers útils per a la societat, el xicot aquest pot anar explicant les seves misèries i penúries, a la imatge de les reunions d'alcohòlics anònims, no?
això si s'en surt, és clar. què preferiu, un capullo mort, o un de tullit de per vida?
vull fer una petita reflexió sobre una cita que apareix al meu llibre de capçalera, la bíblia de ronald mc donald: no desitjaràs la mort d'altres persones. fixeu-vos que no diu res dels toreros
que és que el toro va arrancar-li
els collons d'una cornada
els collons d'una cornada
jueves, 6 de octubre de 2011
steve jobs
avui és un dia trist per centenars de milers de milions de persones, ha mort steve jobs, el fundador d'apple. i mentre mig món el plora, l'altre mig, que viu al marge de la tecnologia, continua morint de gana.
he de dir que no tenia gaire tracte personal amb l'esteve, però és veu que aquest home era la polla amb vinagre dins el seu camp, un visionari, un revolucionari he arribat a llegir...home, parlem-ne, digeu-me antic però per mi les revolucions són amb sang i per causes més o menys lícites i nobles. que s'ens ompli la boca de llibertat per tenir un aparatet tàctil (que per la gent maldestre com jo, és una puta tortura) que ens permet compartir amb tothom el que fem a l'instant, "ara vaig a fer caca" "ara a fer pipi" "ara m'en vaig de putes", que tingui aplicacions per mesurar les calories que té un plat o per predir la mida de les polles via infrarojos, em sembla un xic frívol.
això si, tots aquests utensilis ens han fet la vida més fàcil...si, els ordinadors no porten cables, resulta molt més fàcil rastrejar on va la truja de la teva dona els dissabtes a la nit...eh..."copia en tu muro esto si crees que la crisis és una mierda", ah bueno, perfecte, tot solucionat, gràcies steve.
oju, que la culpa no és seva, ell només ha estat un currante, un tio amb il.lusió i perseverança i amant de la seva feina, fins al punt de morir quasi sense treure's l'americana de presentar iphones. chapeau per ell, però no espereu que anteposi la feina al meu benestar.
en fi, d'això podem treure unes quantes conclusions: primera, el càncer, de moment és prou democràtic, si has de pringar, per molta virolla que tinguis, t'en vas al cau. segona, no per llevar-nos ben d'hora amaneix més temprà. tercera, els mac estan de puta mare i probablement m'en compri un, però ara per ara, per fer servir el word, xatejar una mica i descarregar porno, amb un pc vaig tirant.
descansa steve, que ja has treballat prou, això si no et ploraré, com diu un amic meu, un multimilionari menys no pot fer mal al món
he de dir que no tenia gaire tracte personal amb l'esteve, però és veu que aquest home era la polla amb vinagre dins el seu camp, un visionari, un revolucionari he arribat a llegir...home, parlem-ne, digeu-me antic però per mi les revolucions són amb sang i per causes més o menys lícites i nobles. que s'ens ompli la boca de llibertat per tenir un aparatet tàctil (que per la gent maldestre com jo, és una puta tortura) que ens permet compartir amb tothom el que fem a l'instant, "ara vaig a fer caca" "ara a fer pipi" "ara m'en vaig de putes", que tingui aplicacions per mesurar les calories que té un plat o per predir la mida de les polles via infrarojos, em sembla un xic frívol.
això si, tots aquests utensilis ens han fet la vida més fàcil...si, els ordinadors no porten cables, resulta molt més fàcil rastrejar on va la truja de la teva dona els dissabtes a la nit...eh..."copia en tu muro esto si crees que la crisis és una mierda", ah bueno, perfecte, tot solucionat, gràcies steve.
oju, que la culpa no és seva, ell només ha estat un currante, un tio amb il.lusió i perseverança i amant de la seva feina, fins al punt de morir quasi sense treure's l'americana de presentar iphones. chapeau per ell, però no espereu que anteposi la feina al meu benestar.
en fi, d'això podem treure unes quantes conclusions: primera, el càncer, de moment és prou democràtic, si has de pringar, per molta virolla que tinguis, t'en vas al cau. segona, no per llevar-nos ben d'hora amaneix més temprà. tercera, els mac estan de puta mare i probablement m'en compri un, però ara per ara, per fer servir el word, xatejar una mica i descarregar porno, amb un pc vaig tirant.
descansa steve, que ja has treballat prou, això si no et ploraré, com diu un amic meu, un multimilionari menys no pot fer mal al món
sábado, 1 de octubre de 2011
bruce bilis: "del aire vendrán y el sueño te joderán"
malgrat ser sabbath, el garrí no descansa i aprofita per estrenar una nova secció, bruce bilis, per posar sobre la taula aquelles coses que fan tanta ràbia, que li inflaries la cara a òsties a algú.
avui comentaré l'event per excelència del cap de setmana. us posaré en situació, l'estiu ha estirat la pota, els shorts i les noies maques són desades a l'armari fins la primavera següent i ja ha passat una setmana de les entranyables i "humanes" festes de la mercè (algun dia en parlaré), doncs avui, quan dormia plàcidament a quarts de tantes del migdia, un terrabastall que semblava partir en dos l'atmosfera, m'ha llevat del llit de mala manera. ja està, el subnormal del zapatero ens ha fotut en un conflicte internacional i la legión condor ve a putejar-nos la tardor del corte inglés, he pensat mentre corria a refugiar-me al meu bunker antiaeri. quan se m'ha encés la bombeta, la festa del cel!!
mmm, aquesta gran festa de merda, que comences a odiar quan tons pares et porten de petit i et fan mirar aquell cel lluent sense ulleres de sol, per veure uns avions de fa trenta anys que no t'interressen per res mentre una colla de pederastes que fan volar estels es posen com el quico. que continues odiant quan comences a tenir edat per embriagar-te com un moscovita, gràcies barcelona, els turboreactors van de conya per la ressaca. i que acabes d'odiar del tot quan ja tens una edat més decorosa i et putegen la migdiada tres anys seguits.
i en que consisteix tot plegat? veure passar avions, militars en la seva gran majoria, que no compleixen amb les expectatives creades. veure b-52 o f-18 que no tirin bombes és com anar a visitar unes caves i marxar sense fer ni un xarrup, una estafa, en definitiva.
això per no parlar de la mitiquíssima patrulla águila. a què es dedica aquesta gent? us ho diré, a dilapidar diner públic fent el saltimbanqui pels aires, és a dir que és un grup de l'excèrcit ¡español! que es dedica únicament a fer el pallasso. "- oigan, que nos invaden los moros. - pues mande a la patrulla àguila a ver si los entretien un rato y pensamos en un plan de huida." si com a mínim s'estimbessin en directe de tant en quan, encara tindria una mica de gràcia.
i qui ho paga tot això?? els pringats, nosaltres, com anem tan sobrats de calers, a gastar cuartus en querosè. bé esperem que el canvi de govern municipal serveixi per alguna cosa i el sr trias faci alguna cosa de profit abans de cascar-la, que per això l'hem votat cony!
avui comentaré l'event per excelència del cap de setmana. us posaré en situació, l'estiu ha estirat la pota, els shorts i les noies maques són desades a l'armari fins la primavera següent i ja ha passat una setmana de les entranyables i "humanes" festes de la mercè (algun dia en parlaré), doncs avui, quan dormia plàcidament a quarts de tantes del migdia, un terrabastall que semblava partir en dos l'atmosfera, m'ha llevat del llit de mala manera. ja està, el subnormal del zapatero ens ha fotut en un conflicte internacional i la legión condor ve a putejar-nos la tardor del corte inglés, he pensat mentre corria a refugiar-me al meu bunker antiaeri. quan se m'ha encés la bombeta, la festa del cel!!
mmm, aquesta gran festa de merda, que comences a odiar quan tons pares et porten de petit i et fan mirar aquell cel lluent sense ulleres de sol, per veure uns avions de fa trenta anys que no t'interressen per res mentre una colla de pederastes que fan volar estels es posen com el quico. que continues odiant quan comences a tenir edat per embriagar-te com un moscovita, gràcies barcelona, els turboreactors van de conya per la ressaca. i que acabes d'odiar del tot quan ja tens una edat més decorosa i et putegen la migdiada tres anys seguits.
i en que consisteix tot plegat? veure passar avions, militars en la seva gran majoria, que no compleixen amb les expectatives creades. veure b-52 o f-18 que no tirin bombes és com anar a visitar unes caves i marxar sense fer ni un xarrup, una estafa, en definitiva.
això per no parlar de la mitiquíssima patrulla águila. a què es dedica aquesta gent? us ho diré, a dilapidar diner públic fent el saltimbanqui pels aires, és a dir que és un grup de l'excèrcit ¡español! que es dedica únicament a fer el pallasso. "- oigan, que nos invaden los moros. - pues mande a la patrulla àguila a ver si los entretien un rato y pensamos en un plan de huida." si com a mínim s'estimbessin en directe de tant en quan, encara tindria una mica de gràcia.
i qui ho paga tot això?? els pringats, nosaltres, com anem tan sobrats de calers, a gastar cuartus en querosè. bé esperem que el canvi de govern municipal serveixi per alguna cosa i el sr trias faci alguna cosa de profit abans de cascar-la, que per això l'hem votat cony!
Suscribirse a:
Entradas (Atom)